En el marc del cicle d’entrevistes Veïnat de Girbau LAB, conversem amb Mireia Luzárraga, arquitecta i co-fundadora de TAKK, sobre una arquitectura que va molt més enllà de dissenyar parets.
Amb la Mireia abordem la gestió de l’aigua no només com un recurs sinó com a material simbòlic i font de vida, la ruptura amb l’individualisme domèstic a través d’actes quotidians com la bugada, la convivència no nomes amb els veïns sinó amb altres espècies i els reptes de futur per transformar les ciutats en espais més justos, solidaris i sostenibles.
Escolta l’entrevista original
Quina relació tens tu amb la bugada en el teu dia a dia?
Et tinc de respondre en dues respostes, perquè visc entre Barcelona i Nova York. En el cas de Barcelona vivim en un local industrial a L’Hospitalet i no tenim rentadora. Fem servir les bugaderies locals del carrer i estem molt contentes d’utilitzar aquest espai diguéssim privat però públic. A Nova York, en canvi, la bugaderia esta al basement (sòtan) de l’edifici, un fet que que és molt comú allà. A mi em sembla molt interessant reflexionar sobre quines parts de la casa poden arribar a ser més públiques. En el moment en què pots fer un fragment de la vida domèstica més públic, és quan comences a tenir una relació diferent amb les veïnes. Quan surts del teu propi edifici estàs forçada a compartir espai i un temps amb gent que té històries diferents, i tenir aquest tipus d’experiències a nivell social em sembla molt interessant.
Com enteneu l’arquitectura en relació amb l’aigua, no només com a recurs, sinó com a material, espai simbòlic i font de vida?
El punt de partida de Water Parlaments, l’exposició que vam fer amb l’Eva Franch al pavelló Català de Venècia partia d’això: no tenir una perspectiva sobre l’aigua únicament com a recurs, sinó com a quelcom que media entre molts agents. Cada cop que fem una obra que modifica el curs de l’aigua, modifiquem ecosistemes. A Columbia treballem amb els estudiants el que anomenem la metabolic section (secció metabòlica) per explicar com un procés arquitectònic està connectat a moltes xarxes. Un dels exemples que els poso és: “Quina relació té la teva rentadora amb una balena?”. Poses un jersei a la rentadora, aquesta connecta a la xarxa de clavegueram, desemboca a l’oceà i el jersei deixa anar microfibres que s’empassa la balena afectant la seva fertilitat. Estem en una crisi de representació i ens sembla important ser capaços de representar les conseqüències dels nostres dissenys per dissenyar de manera més justa i eficient.
Quines línies esteu investigant o experimentant per seguir innovant en la relació entre arquitectura i aigua?
Amb Water Parlaments vam experimentar des d’un punt de vista més especulatiu. Com que les arquitectes tenim un coneixement limitat, vam fer “laboratoris de futur” a cada Catalunya, València i Balears reunint un 25% d’activistes, 25% de científics, 25% d’enginyers i 25% d’artistes per parlar de l’aigua. Van ser jornades molt especials amb gent que mai s’havia assgut a la mateixa taula i que en molts casos estava enfrontada públicament (pagesos, enginyers dessaladors, ecologistes…). Des de l’arquitectura podem aportar creativitat i dissenyar arquitectures projectives i especulatives, però aquests temes s’han d’abordar de forma multidisciplinar.
Com creus que l’arquitectura i els serveis comuns impacten en la velocitat del dia a dia i en la noció del temps?
El fet de fer activitats que et forcin a parar és un acte avui dia transformador. En una societat on es parla de modificar el son per rendir més, el moment de fer la bugada t’obliga a parar i fer alguna altra cosa. A més, qüestionar l’espai domèstic i traslladar certes activitats a lo col·lectiu genera més oportunitats per vincular la comunitat. Generar espais compartits amb persones de diferents rendes i cultures ens pot fer més empàtics, solidaris i amb consciència col·lectiva. Canviant el disseny de la casa es poden canviar els modes de vida de les persones: les habitacions individuals van sorgir amb el capitalisme, i ha reforçat la generació de desitjos individuals i individualisme; en els nostres projectes juguem a qüestionar quines activitats individuals haurien de deixar de ser-ho.
Com enteneu el veïnatge incloent altres espècies com animals, plantes o microbis?
Estem en un moment de canvi climàtic i de la sisena extinció massiva, i des de la ciutat i les cases no hi pensem prou. El 2022 ens van encarregar pensar la convivència amb altres espècies a Barcelona. Vam analitzar la paleta d’espècies vegetals de l’espai públic, que abans es triaven només per estètica o al·lèrgies, i vam proposar noves espècies valorant la resiliència al canvi climàtic, l’absorció de CO₂ o l’atracció de polinitzadors. A l’interior de les cases, incorporar vegetació ajuda a regular la temperatura de manera mutualista. Cal entendre que els fongs i microorganismes estan a les nostres parets i hem de buscar aliances amb les espècies que conviuen amb nosaltres, assumint evidentment els estandards de salut i seguretat necessaris.
Vosaltres treballeu a cavall entre l’art i l’arquitectura. Quin és el trànsit que va des de la feina expositiva a la realitat, i com contribueix la vostra feina a transformar-la?
A través del nostre treball en institucions culturals aconseguim tenir veu en la disciplina arquitectònica una mica especial. Al dir públicament que la tipologia moderna de passadissos i habitacions és dependent de combustibles fòssils i necessita nous models, el debat arriba a la premsa. Una exposició genera un espai on el públic interioritza aquestes idees i eventualment la llei o el paisatge es transformen. És vital estar connectades amb col·lectius i activisme per crear un imaginari social que ho faci possible.
Pensant d’aquí a 25 anys (2050), com t’imagines el veïnatge i el dia a dia a Barcelona?
A mi personalment m’agradaria que fos una ciutat que deixés de privilegiar els més privilegiats, que sostingués les cures, fos més solidària, més justa amb les minories excloses i amb les altres espècies, i molt menys dependent del cotxe i del petroli. M’agradaria que fos la “Ciutat de les Cures”. Cada cop veig Barcelona més difícil en el tema de l’habitatge per culpa de la especulació, però també veig cada cop més gent treballant-hi. Tant de bo vagi bé i avancem cap a aquest model més comunitari.
compartir