En aquesta nova entrevista del cicle Veïnat creat per Girbau LAB, conversem amb Marta Peris i José Toral, fundadors de l’estudi PERIS+TORAL ARQUITECTES. El seu treball en habitatge públic qüestiona els models tradicionals mitjançant el disseny d’estances no jerarquitzades, la supressió dels passadissos i l’ús de la fusta com a material estructural. Amb ells parlem de com la distribució de l’espai pot afavorir la convivència veïnal, de la funció social i climàtica dels espais de pas i els atris, i del potencial de les bugaderies compartides en la vida quotidiana.
Escolta l’entrevista original
En els vostres projectes d’habitatge social, com per exemple el de Cornellà, sempre heu posat molt d’èmfasi en substituir el model tradicional per passadissos i habitacions a la matriu d’estances comunicades, i parleu molt en altres entrevistes que la vostra arquitectura intenta condicionar els rols socials i la feina de cura i altres tasques. Quina és el rol que pot tenir l’habitatge no jeràrquic en ajudar a distribuir aquestes tasques més visibles del treball domèstic?
Per a nosaltres, l’habitatge no jerarquitzat, amb habitacions iguals, parteix de la idea que totes les estances puguin tenir el mateix valor. Si portem aquest plantejament a l’extrem més radical, tots els espais serien oberts i tots serien espais servits. La zona de la bugada, que tradicionalment ha ocupat un lloc tancat i ocult, també es podria obrir i fer-se visible.
A Cornellà, per exemple, hi ha un armari que s’obre a l’entrada del bany, molt a prop de la cuina. Darrere d’aquesta decisió hi ha la voluntat de donar visibilitat a uns espais que històricament s’han considerat de servei i s’han mantingut ocults. Ens interessa repensar-ne el caràcter i la presència dins de la casa. La connexió entre les estances aporta fluïdesa i permet fer més visible aquest treball reproductiu.
Treballem principalment en habitatge públic, on els programes han evolucionat molt. Ara intentem fer un pas més: traslladar algunes d’aquestes activitats de l’habitatge a les zones comunes.
En la vostra pràctica treballeu per qüestionar o posar en crisi l’organització del programa i l’organització espacial. En concret m’interessa entendre, en general, com penseu que esteu explorant la ubicació dels espais comuns o els serveis comuns interedifici (no només de la bugaderia, sinó també la cuina comunitària o altres serveis comuns). Quines són les principals reflexions que teniu darrere?
El nostre plantejament intenta evitar el funcionalisme clàssic: en lloc d’assignar una funció fixa a cada estança, busquem que pugui acollir més d’un ús. I, sobretot, ens interessa entendre que la casa no s’acaba a l’espai privat. Les zones comunes també en poden formar part, encara que tinguin un altre caràcter. Entre el que és privat, compartit, comunitari i comú hi ha una sèrie de gradients que hem de definir millor.
Estendre la casa cap a aquests espais permet optimitzar recursos. Pensem, per exemple, en els electrodomèstics, que es multipliquen a cada habitatge i plantegen problemes d’obsolescència. Compartir-los permet invertir en màquines més fiables i eficients, i incorporar sistemes de reutilització de l’aigua.
Hem assajat dues estratègies complementàries. La primera consisteix a situar els espais comuns als extrems de l’edifici, a la coberta o a la planta baixa, per generar recorreguts i propiciar trobades. La segona els intercala al costat de les circulacions, en contacte amb els llocs de pas quotidià.
Podem situar una bugaderia a la part alta de l’atri, a prop de la coberta, o a la planta baixa si volem obrir-la al barri. En aquest últim cas, comencem a pensar en l’«illa de cures», més enllà de l’edifici. De totes aquestes decisions ens interessa especialment allò que poden afavorir: les relacions humanes.
Sembla molt interessant això que comenteu. Més enllà d’uns criteris funcionals, és simplement que el projecte us ho va dient per com està situat, la llum, etc., o realment esteu trobant patrons sobre quines opcions funcionen millor?
Una de les nostres principals línies de recerca al despatx és com fer que els espais compartits funcionin i que la gent es trobi. La bugaderia té un gran potencial perquè parteix d’una necessitat domèstica i requereix un temps d’espera. En altres espais comuns decideixes expressament anar-hi a compartir; a la bugaderia hi vas a fer la bugada. Si hi ha una taula, uns llibres o un espai on tenir cura dels infants, aquest temps ofereix l’oportunitat de relacionar-se. Hem vist sorgir intercanvis de llibres i converses entre veïns.
En un edifici que construirem a Montgat, amb 17 habitatges per planta, hem previst un espai per fer la bugada a cada planta. En canvi, a GREENH@USE, la bugaderia és a l’última planta, en relació amb el cobriment de l’atri. Anem provant segons les oportunitats de cada edifici i els condicionants del planejament.
També hi influeixen molt els factors culturals i generacionals. Quan vam acabar Glòries, el 2017, vam veure que, per a una part dels seus habitants, certes activitats havien de romandre dins de casa per una qüestió de pudor. En altres casos trobem una major obertura a compartir. És interessant observar com canvien aquestes actituds i com els projectes responen tant a les transformacions socials com a les nostres estratègies de disseny.
Heu tocat dos o tres temes que em semblen molt interessant claus i que m’agradaria aprofundir. Un és la qüestió temporal i l’altre és la dimensió de l’aigua i dels recursos. La bugada és una activitat que abraça diferents espais i tempos (des de casa, quan acumules la roba, fins als passadissos, la zona de rentar o la d’estendre). Fins a quin punt la dimensió temporal pot afectar a l’hora de definir l’espai o com enteneu la distribució del programa?
Per a nosaltres, aquestes activitats són activadors de la vida compartida. En una societat en què augmenten la soledat i l’aïllament, és important que l’edifici pugui oferir oportunitats de trobada fortuïta.
A Montgat, en distribuir una petita bugaderia comunitària a cada planta, escurcem els recorreguts i el temps necessari per fer la bugada. També donem més visibilitat al treball domèstic: infants i grans s’hi trobaran en el dia a dia i podran ser més conscients del temps i de l’esforç que requereix.
Treure la bugada de l’àmbit privat introdueix una certa desacceleració en la vida quotidiana. Ja no es tracta de posar la rentadora a les dotze de la nit procurant no molestar; requereix organització i una major consciència de l’activitat, gairebé com un ritual. A més, compartir permet disposar d’una infraestructura de més qualitat, que facilita la cura de la roba i afavoreix l’intercanvi de coneixements i les converses entre veïns. Volem que compartir serveixi, sobretot, per guanyar possibilitats, no únicament per gestionar conflictes o problemes.
I si estirem la qüestió de l’aigua, una de les grans aportacions a nivell de projecte que exploreu és el rol de l’atri i aquests patis centrals, no només en la dimensió social, sinó també climàtica. Una de les línies que s’estan explorant a Girbau LAB és la regenerativa (reducció de microplàstics, reutilització d’aigües grises…). Quin és el vostre enfocament en plantejar l’arquitectura des d’aquesta mirada de reutilització dels recursos com l’aigua en cicles tancats?
Quan vam començar a treballar en el comportament bioclimàtic dels edificis, ens vam adonar que moltes decisions tenien més a veure amb les prestacions dels materials que amb l’estètica. Si triem fusta, és per la seva capacitat d’absorbir olors i regular la humitat; si triem formigó, per la seva inèrcia tèrmica. El problema no és fer servir formigó, sinó ocultar-lo darrere d’un fals sostre sense aprofitar aquesta inèrcia.
En aquest sentit, la bugaderia ofereix diverses possibilitats. La primera té a veure amb l’aigua. Projectem sistemes de reutilització d’aigües grises i pluvials vinculats a la vegetació, buscant que l’ús i la reutilització del recurs contribueixin al funcionament d’aquests sistemes.
També hi ha la dimensió energètica. L’assecatge de la roba es pot relacionar amb el comportament de l’atri: la seva capacitat per captar calor o afavorir la refrigeració s’aprofita tant per a l’assecatge com per als espais de reunió adjacents. A més, situar les bugaderies a la coberta permet activar aquests llocs i donar-los un ús quotidià.
Ens hem trobat, però, amb un repte tècnic i social. En edificis d’habitatge públic on conviuen persones amb diferents hàbits de consum i de cuina, hem hagut d’ajustar els sistemes de tractament d’aigües grises mitjançant microorganismes per evitar olors i garantir-ne la reutilització a les cisternes.
Mirant cap al futur i en el marc de la Capitalitat Mundial de la Arquitectura de Barcelona, quin creieu que és el canvi de paradigma en el disseny d’habitatge social que hauria de quedar consolidat d’aquí al 2050?
Per a nosaltres, el canvi de paradigma més important és l’augment de les llars unipersonals. És la dada demogràfica que cal tenir present: ja som al 30% de llars unipersonals a Catalunya i les expectatives són del 40-50% cap al 2050. Més enllà de la soledat, això genera un problema important de recursos: es multipliquen les cuines, els banys i els serveis mínims per a cada persona. A Alemanya, la superfície d’habitatge se situa actualment en gairebé 55 m² per persona, quan als anys vint parlàvem de 20 o 30 m². Som molt eficients per metre quadrat, però molt ineficients per persona. Cal tenir en compte aquest factor.
Per això hem d’apostar clarament pels espais compartits i recuperar unes habilitats socials que tenim una mica rovellades. Ara estem construint una cooperativa per a gent gran organitzada en clústers: cada persona disposa del seu espai privat i comparteix altres espais dins d’una unitat de convivència.
El risc és que aquests avenços s’acabin utilitzant per precaritzar l’habitatge, com pot passar amb el coliving especulatiu. Hi ha diferències importants entre les diverses formes de cohousing, habitatge col·laboratiu i coliving. No volem reduir els metres quadrats privatius a costa de la qualitat de vida. Per això és fonamental disposar d’un marc normatiu i d’un decret d’allotjaments actualitzats que permetin tenir en compte l’aportació dels espais comuns sense perdre qualitat residencial.
Per acabar, quin seria per a vosaltres l’ingredient principal d’un “bon veïnatge” i quina és la feina que podeu fer des de l’arquitectura per promoure’l?
Creiem que comença per entendre els diferents gradients d’intimitat i superar la dicotomia entre el que és públic i el que és privat. Necessitem incorporar al nostre llenguatge l’espai privat, el compartit, el comunitari, el comú i el de l’illa.
Distingir aquests àmbits, més enllà d’
«allò meu» i «allò teu», ens ajudarà a afavorir altres relacions. Ens interessa una lectura de la paraula «privat» vinculada a treure o apartar del comú. Aquesta interpretació suggereix una cosa bonica: que el comú ja hi era abans. Davant de l’individualisme que hem après, ens convida a repensar la relació entre el que és propi i el que és comú.
Encantats d’haver vingut i d’haver passat per Veïnat.
compartir