Maria Pia Fontana és arquitecta i investigadora del grup de recerca REARQ de la UPC, de l’Escola Sert del COAC, i del seu propi estudi Mayorga Fontana.
En el marc del cicle d’entrevistes Veïnat de Girbau LAB, conversem amb la Maria sobre els terrats i els patis com a espais intermedis, domèstics i urbans, i sobre el seu potencial per repensar l’arquitectura domèstica i col·lectiva des de la premissa de «fer més amb menys». Posem en valor la rehabilitació i els llindars com a espais de transició i relació social.
Des de la seva mirada com a investigadora i projectista, analitzem la bugada compartida no només com una solució tècnica o un espai funcional orientat a l’eficiència, sinó també com una infraestructura col·lectiva capaç d’enfortir les xarxes veïnals i de transformar la relació entre l’espai privat, el comunitari i la ciutat.
Escolta l’entrevista original
La teva carrera l’has centrada en l’estudi dels thresholds, els llindars urbans, i el rol de transició que tenen entre l’espai urbà i el domèstic, especialment en terrats i patis. Tinc molta curiositat per entendre d’on et neix aquesta fascinació personal i acadèmica, i per què creus que és tan important estudiar aquests espais intermedis.
A nivell professional, al despatx que tinc amb en Miguel Mayorga (Mayorga Fontana Arquitectos), sempre que hem reformat un espai domèstic hem intentat introduir elements intermedis que trenquin la distribució canònica de sala i dormitori.
A nivell d’investigació, fa uns 25 anys, acabats d’arribar aquí, ens vam trobar amb un llibre de l’arquitecte italià Armando Sichenze que es deia El límit a la ciutat. Parlava de la importància que l’arquitectura dialogui amb la ciutat a través dels límits que defineix amb ella. Sichenze recuperava tota una nomenclatura tradicional per anomenar els espais de mediació o espais in-between. Aquests espais tradicionals són els que et permeten definir la relació entre l’endins i l’enfora. Explicava, per exemple, com al Palazzo Farnese de Roma hi ha un banc de pedra que rodeja tota la façana on tothom s’asseu; és un palau antic i tancat, però és permeable i amable amb els veïns i amb la ciutat. A partir d’aquí, vam investigar molt com els arquitectes moderns —Le Corbusier, Mitjans o Luigi Cosenza— integraven això.
Cosenza també deia que va aprendre a ser arquitecte quan va anar a l’illa de Procida, on aquests espais hi son molt presents. Per a mi va ser una fascinació per un element que de vegades no té ni nom, de tan invisible com és, però que és la clau de qualsevol projecte d’arquitectura.
Si tirem la vista enrere, les ciutats mediterrànies s’han organitzat al voltant d’aquests punts intermedis des de fa milers d’anys. Quin ha estat el rol històric d’espais com el pati romà o el terrat comunitari, i com han evolucionat fins a l’època moderna?
Jo crec que el pati o el terrat sempre han mantingut el seu rol inherent; ningú pot posar en dubte la seva vigència. Un altre tema és si hem sabut aprofitar-los. Sovint projectem edificis amb espais intermedis i, quan l’usuari vol més espai privat, els tanca.
La Covid-19 ens va recordar que sense balcons o terrasses no es pot viure. De fet, arran d’això, al País Basc es va aprovar una normativa que prohibeix construir habitatges nous sense balcons. Aquests espais, ja sigui en l’arquitectura moderna o en la tradicional, compleixen dos rols principals: el control climàtic i el suport a la vida col·lectiva. Són claus com a resposta al canvi climàtic i per desenvolupar activitats quotidianes de la família o de la comunitat.
Ets nascuda a Nàpols, vius i investigues a Catalunya i has treballat de prop realitats com la de Grècia. Des d’aquesta mirada geogràfica compartida, quin rol compleixen avui aquests espais intermedis a les nostres ciutats mediterrànies i quins reptes trobem respecte a altres èpoques?
Avui hi ha molta consciència que necessitem aquests espais perquè l’emergència climàtica i els dies de molta calor ens estan posant entre l’espasa i la paret. Ja no podem fer marxa enrere.
Al meu entendre, davant d’això, el gran repte actual és intervenir en el teixit ja construït. Si entres a viure en un edifici on aquest espai intermedi ja existeix, t’hi adaptes de manera natural. Però si vius en un bloc on aquests espais no hi són, s’han d’aconseguir o s’han de repescar perquè havien estat tapats per altres usos. Aquí topem amb el repte de canviar els costums de persones que potser viuen en un lloc des de fa molts anys i han d’assumir que recuperar aquests espais és necessari per millorar les seves condicions de vida i climàtiques, més enllà dels constructius i de finançament.
Al Veïnat ens agrada explorar la transició cap a formes d’hàbitat més comunitàries i sostenibles, i les tensions culturals que sorgeixen. Ara que ho mencionaves, com creus que la Covid-19 va afectar o accelerar la nostra predisposició a compartir recursos o temps amb la comunitat de veïns?
Et compartiré dues coses. La primera és una experiència personal: durant el confinament vam descobrir que teníem un terrat comunitari preciós al nostre edifici. Hi vam pujar per necessitat d’espai obert i vam descobrir dues realitats. D’una banda, una normativa interna que impedia als veïns que estaven de lloguer pujar al terrat; només hi podien anar els propietaris. D’altra banda, vam veure que un espai compartit evidencia ràpidament el tipus de veïnat que tens: hi ha veïns molt predisposats a ocupar l’espai i pactar normes de convivència, i d’altres que prefereixen no tocar el terrat, per espectacular que sigui, per evitar haver de parlar regles de comunitat. La Covid ens va ensenyar que tenim espais oblidats en els nostres propis edificis que són tan imprescindibles com el bany o el dormitori.
Actualment estic dirigint la tesi doctoral de la Marina Campomar, que precisament investiga el potencial d’ús dels terrats de Barcelona en tres teixits: el centre històric, l’Eixample i els polígons d’habitatge. I saps quin és el problema principal que detectem? L’accessibilitat. Per molt que els veïns estiguin d’acord, si l’ascensor no arriba fins dalt de tot, hi ha una barrera física de connexió directa amb l’espai comunitari.
Entrant en aquesta investigació sobre els terrats, què esteu trobant en termes de potencial segons el tipus de teixit urbà?
A Ciutat Vella tot és molt més fragmentat, però el terrat funciona com un oasi i acollidor per a la vida quotidiana. A l’Eixample passa una mica el mateix i trobem casos d’estudi molt interessants, com l’escola Pérez Iborra, que utilitza el terrat de l’edifici com a hort pedagògic. Són superfícies més grans on pots combinar cadires, taules, horts i plaques solars.
El gran repte per dimensions són els polígons d’habitatges, on les cobertes són completament planes. Allà pràcticament s’hauria de projectar una plaça exterior. El gran referent històric és la Unité d’Habitation de Le Corbusier, que plantejava un terrat equipat amb llar d’infants, pista de córrer i zones verdes. Paradoxalment, com més gran és el terrat, més problemàtic es torna perquè sovint és una esplanada infinita d’asfalt sota el sol, sense res més que l’horitzó. Un cas curiós és la Casa Bloc de Barcelona, que és un emblema de l’arquitectura moderna amb els seus passadissos i terrasses compartides, però on els terrats van quedar sense aprofitar, esperant un ús. Per això cal una metodologia que analitzi el potencial de transformació de cada teixit.
I des de la teva experiència professional i de recerca, quines són les pors o resistències de l’usuari a l’hora de traslladar activitats com la bugada a un terrat o pati compartit?
Molts cops hi ha una mena de pudor o vergonya respecte a l’espai compartit; hi gent no vol que es vegi la seva roba estesa, per exemple. A Nàpols per exemple és menys comú viure-ho així. Més enllà dels avantatges objectius que els puguis demostrar -com guanyar espai útil dins de casa si en traiem la rentadora-, la resistència més gran crec que és el canvi de costums. Modificar un hàbit privat per portar-lo al terreny col·lectiu és el límit principal, i passa amb la bugada i amb qualsevol altra funció. Jo trobo a faltar per exemple treure profit dels replans dels edificis. El replà podria ser un vestíbul preciós abans d’entrar a casa on col·locar un banc comú, un quadre o una planta. Si conceptualitzes el projecte així des de l’inici, l’usuari ho assumeix de manera orgànica; el problema apareix quan ho vols implementar en una comunitat existent que s’ha de posar d’acord en canviar com funciona.
Això ens porta directament al rol de l’arquitectura. Quins són els elements facilitadors que fan que un bon veïnatge flueixi de manera natural i no sembli un programa forçat de l’edifici?
La resposta la tinc en una imatge de l’illa de Procida que deia abans, una illa molt petita davant de Nàpols. Té una arquitectura tradicional marinera preciosa amb habitatges col·lectius que s’organitzen al voltant d’un espai el·líptic central. Allà es genera una ventilació natural magnífica, tothom hi penja els llençols i la roba, i té uns balcons que funcionen com una petita plaça interior oberta a la fresca. En aquesta imatge s’expressa perfectament que que tot el cicle de la bugada comunitària no és només una solució funcional; és una solució social i climàtica. Diria que aquesta multiplicitat de funcions són grans eines per convèncer la gent cap al canvi.
Si mirem cap a l’any 2050, on la rehabilitació de l’estoc construït serà prioritària davant de la nova construcció, quin creus que ha de ser el rol de la bugaderia compartida en la reconversió d’edificis?
El futur de l’habitatge passa per entendre l’edifici com un espai de convivència. La clau és dissenyar espais multifuncionals basats en la mixtura d’usos, perquè se surti de la lògica estrictament funcional. Hem de fer que et vegi de gust anar a fer la bugada. Si aprofitant que vas a rentar la roba et pots assentar en un lloc agradable com una sala d’estar, amb un espai al costat perquè els teus fills juguin, amb vistes a la ciutat, a un pati interior o a una zona verda, la motivació canvia completament. Tot el que passa fora de la ciutat hauria de poder passar dins de l’edifici, i els espais intermedis són el canal per aconseguir-ho de manera natural.
I en aquesta transició d’usos cap a terrats o patis multifuncionals (energia, horts, espai social), quin rol han de tenir l’administració, les empreses i els arquitectes per superar les barreres actuals?
Des de la universitat intentem que la recerca esdevingui R+D (Recerca i Desenvolupament) per provocar canvis normatius concrets. Com deia, primer cal garantir l’accessibilitat física. Però el principal obstacle de vegades és que et presentes a convocatòries públiques d’innovació, proposes idees potents, guanyes la convocatòria, però quan arriba el moment d’executar-la et topes amb la rigidesa de la normativa i no es pot dur a terme. Te’n podria compartir un parell d’exemples.
Necessitem un acompanyament institucional que flexibilitzi i adapti les normatives als terrats, i un acompanyament social d’entitats comunitàries que facin la feina de dinamitzar els veïns per poder accedir als beneficis reals que en trauran.
Llavors, si la infraestructura hi és, la barrera més gran per reactivar aquests terrats és la normativa o és la social?
Potser em penediré de dir-ho, però creu-me que la barrera més gran és la social. Si una comunitat està absolutament convençuda i motivada per fer servir el terrat, trobarà la manera d’adaptar-se a la normativa o s’organitzarà com un grup de pressió per demanar un canvi legal o instal·lar l’ascensor. El gran desperdici és tenir un espai potencial i no utilitzar-lo simplement perquè els veïns no es posen d’acord. Si la gent no està unida en el propòsit, l’arquitectura per si sola no pot fer res. Co-evolucionen, però cal el bon veïnatge.
Abans es feia molta més vida als terrats de Barcelona. Per què creus que es va perdre aquest costum i com es pot recuperar des de la pràctica interdisciplinar de l’arquitectura?
Abans es feia molt més a totes les ciutats mediterrànies, en part perquè les cases eren menys còmodes i potser calia sortir a buscar la fresca o l’espai per estendre els llençols en tot el seu esplendor. Hem viscut una evolució social molt individualista i marcada per la manca de temps. Fer vida comunitària implica disposar de temps tranquil per parlar amb el veí. La rapidesa amb què vivim ens limita.
Per recuperar-ho crec que també ens cal pedagogia i dades objectives. Els arquitectes necessitem el treball interdisciplinar per demostrar als veïns, amb dades a la mà, que aquests canvis de comportament aporten un estalvi econòmic de llum, una millora tèrmica a casa o un retorn social. A més, hem de confiar en el fet que l’espai és educador. Si la bugaderia compartida es relega a un soterrani fosc tancat amb clau, no funcionarà.
Nosaltres treballem amb el concepte CARE, que utilitzem com a acrònim de Carrer i Arquitectures per a la Regeneració Urbana. Parlem de “carrer” perquè és el primer espai de trobada ciutadana, ja sigui a fora de la ciutat o a l’interior d’un edifici. Hem d’imaginar carrers interiors plens de vida i de funcions dins de l’arquitectura (on trobar-te la rentadora, el jardí o la sala d’estar al sortir de casa), de manera que et trobis amb la vida col·lectiva sense pressions ni obligacions.
Això que menciones enllaça directament amb la visió de Girbau LAB sobre la “bugada regenerativa”. Què implica, per a tu, dissenyar sota aquesta cultura regenerativa?
Regenerar és un concepte molt bonic perquè implica, per definició, que estàs partint d’alguna cosa que ja existeix. Quan encarem un projecte, la nostra premissa és mirar i entendre profundament l’existent: a escala urbana, el context de la ciutat; a escala arquitectònica, com viu la gent en aquell edifici i quin teixit social el conforma. Això és clau perquè no hi entrem d’una manera agressiva mirant de canviar-ho tot, sinó que ens hi situem des de l’empatia. Si coneixes a fons el veïnat i la seva realitat, l’anàlisi ja porta implícita la resposta transformadora. Aquí és on rau la clau de la regeneració, diria, no només a escala d’un edifici sinó a qualsevol escala.
Molt bé, Pia. Moltíssimes gràcies per passar pel Veïnat. Ens veiem a la propera.
Moltes gràcies a vosaltres, ha estat un plaer compartir aquesta estona.
compartir