Anna Llonch és arquitecta i cofundadora de Cierto Estudio. Amb el seu equip, l’Anna s’ha convertit en un referent de la nova arquitectura col·lectiva a Barcelona, trencant esquemes en projectes com l’Illa Glòries o la transformació de l’espai públic amb els eixos verds com el carrer Consell de Cent.
En aquesta nova entrevista del cicle Veïnat creat per Girbau LAB, conversem amb l’Anna sobre com repensar l’habitatge des d’una mirada desjerarquitzada, del potencial dels espais de transició per generar comunitat -com les passeres i els replans-, i de com el disseny pot treure les tasques de cura del tancament domèstic per convertir-les en un actiu del teixit veïnal.
Escolta l’entrevista original
En el projecte de l’Illa de Glòries vau dissenyar espais intermedis – com passeres, patis i replans – amb les qualitats com si fossin estances i llocs de trobada. Com plantegeu el disseny d’aquests espais de transició perquè les veïnes s’hi sentin còmodes i se’ls apropin d’una manera espontània?
La primera premissa és el confort climàtic: han de ser llocs agradables on vingui de gust passar-hi l’estona. A Glòries, per exemple, vam orientar la passera perquè donés sempre al sud. A més, cal defugir de les geometries normatives lineals, com pot ser el passadís d’1,20 m d’amplada paral·lel a la barana. Vam plantejar una geometria més generosa i irregular que genera gradients de privacitat diferents on es pot estar, a banda de passar-hi.
La nostra arquitectura sol anar de dins cap a fora. En aquest projecte, vam girar les cuines i els rebedors d’accés a 45 graus, generant un racó irregular molt recollit a l’entrada de cada habitatge. Això crea la sensació de tenir un segon balcó privat que, tot i ser un espai comunitari de pas, et pots apropiar de manera natural. Des dels renders ja hi col·locàvem tauletes i cadires, i ara els veïns hi posen de manera espontània taborets, bicicletes, plantes o joguines dels nens. El sentiment que es genera és molt bonic: si cuido aquest espai de transició que sento com a meu, a la vegada estic cuidant la comunitat perquè és l’espai de tots.
Quan s’introdueixen aquestes noves distribucions i espais compartits que trenquen amb l’esquema d’habitatge tradicional, amb quines barreres culturals o límits mentals us trobeu de cara a l’usuari?
Hi ha persones que ho entenen i ho reben molt bé des de l’inici, però d’altres demanen de seguida com poden col·locar una tanca o algun element per tancar-se. Tenim una cultura molt social i comunitària però que alhora s’expressa per preservar la privacitat visual en aquest cas, a diferència del nord d’Europa, on potser tot és més obert per buscar la llum. Aquí ens trobem amb el contrast que volem llum i vistes, però no sempre cap a l’espai comunitari per por a ser vistos pels veïns.
Per això és clau el diàleg constant entre arquitectes, promotores i veïns per explicar que aquests espais no són una pèrdua de privacitat, sinó una extensió de casa teva. S’ha de deixar temps per al canvi i per a la comprensió. És un procés gradual d’adaptació i canvi de xip: quan veus com ho fa servir el veí, t’animes a fer el mateix, i així anar fent.
En el disseny d’habitatge col·lectiu desjerarquitzat que plantegeu normalment hi ha habitacions de mides similars que eliminen la jerarquia clàssica dins la llar. Com afecta aquesta flexibilitat a la ubicació i la percepció de les tasques domèstiques de cura, com per exemple la bugada?
El fet que els espais tinguin mides similars i no promouin d’entrada una jeràrquiques entre tasques està molt relacionat amb el foment de les tasques compartides, tant a la cuina com a la bugaderia. Si aquestes zones tenen la mida suficient per esdevenir espais més socials, compartits i dinàmics, les tasques de cura es traslladen a llocs privilegiats on poden passar moltes altres coses alhora. Tant a nivell de casa com a dins de l’edifici.
Una cuina prou agradable, ben ventilada, amb bona llum i espai de connexió amb altres estances pot ser molt més que un espai per cuinar; pot ser un lloc on els nens fan els deures, on treballes o on menges. De la mateixa manera, la bugaderia pot integrar-se com un espai d’entrada a la casa, un lloc d’emmagatzematge o un espai extra de treball.
Aquest recurs no és nou: es troba en plantes històriques molt antigues, on l’activitat es concentrava al voltant del foc i de la cuina. Ara estem revisant i recuperant aquestes distribucions desjerarquitzades perquè ens aporten més flexibilitat a l’hora de compartir la vida domèstica, col·locant aquestes funcions en espais de qualitat i de primera categoria, en lloc de relegar-les a racons residuals.
Si col·loques la bugaderia o la cuina en un espai privilegiat, o inclús compartit, i no en un racó fosc i residual, es converteix en un espai que pots gaudir mentre fas la feina; un lloc per relacionar-te, xerrar amb la família o els veïns i on et ve de gust passar el temps. En canvi, si és un espai fosc, estret i petit, l’únic que busques és resoldre la tasca al més ràpid possible i marxar.
La ubicació d’aquests espais canvia radicalment l’experiència de l’habitatge. Això té potencial per transformar la bugaderia en una eina que dinamitza l’espai col·lectiu i fomenta la relació veïnal.
I com a arquitectes, quines opcions s’obren en el programa dels edificis si repensem la ubicació de les bugaderies i els espais d’estendre roba en l’àmbit de la coberta, els replans o les plantes baixes?
A la cultura mediterrània, estendre la roba és una activitat molt quotidiana i de relació social. Per practicitat, pensem que és important tenir un espai de bugada molt a prop de casa per al dia a dia, però alhora cal oferir un segon espai més generós, com el terrat, on estendre els llençols i la roba més gran.
A Glòries, per exemple, quan puges a la coberta sempre hi trobes roba estesa i veïns xerrant. És un espai molt agraït que, exactament igual que la cuina, demostra que les tasques de cura i neteja tenen un gran potencial socialitzador i de trobada quan es dissenyen correctament.
Més enllà de l’àmbit domèstic heu liderat projectes de transformació urbana com la pacificació de Consell de Cent a Barcelona per humanitzar l’espai públic. Quina relació manté la vostra sensibilitat sobre l’espai compartit a escala d’edifici amb aquestes intervencions urbanes?
En realitat, el viatge va ser a la inversa: vam traslladar al carrer de Consell de Cent les estratègies domèstiques que apliquem habitualment en l’habitatge. Vam plantejar el concurs des de la domesticitat, treballant els filtres i la fricció de les plantes baixes amb el carrer com a eix vertebrador de la ciutat, intentant despertar la curiositat de qui camina i mira cap a l’interior dels patis.
Vam utilitzar catifes verdes enganxades a les façanes per convertir les plantes baixes en l’escenari de tothom. Això genera una escala humana i una sensació de proximitat molt forta; quan hi passes, sents que el carrer podria ser el pati o el saló de casa teva.
Si pensem en el viatge de tornada cap a l’habitatge, l’objectiu és que el recorregut des de la vorera fins al sofà sigui molt gradual: passar del carrer -més públic, a un porxo, d’allà a un pati verd recollit, després al nucli d’escales i finalment als espais col·lectius de replà que et porten a la teva porta. Aquest gradient de privacitat permet que els espais comuns – que tant de bo puguin incorporar en un futur bugaderies o cuines compartides – funcionin com a petits salons comunitaris on el propi mobiliari i el verd convidin al recolliment.
Més enllà del bon veïnatge, al Veïnat posem el focus en una cultura de la bugada regenerativa que prioritza per exemple l’estalvi d’aigua. Com treballeu des de la vostra arquitectura aspectes més estructurals sobre els cicles dels recursos compartits als edificis?
El cicle de l’aigua és un vector fonamental de la nostra feina. Des de l’inici dels projectes treballem estretament amb la cooperativa Societat Orgànica per plantejar estratègies de cicle tancat d’aigua, per exemple. Busquem recollir tant les aigües pluvials com tractar les aigües grises de les rentadores i dutxes per reaprofitar-les per al rec i per a les cisternes dels lavabos.
Hem de canviar la gestió de l’aigua a les nostres ciutats, substituint superfícies d’asfalt per sistemes urbans de drenatge sostenible que recuperin l’aigua per als aqüífers, tant els naturals com els creats per nosaltres. Aquesta integració ambiental i tecnològica sempre ha d’anar estretament lligada als nostres projectes.
Pensant en el futur d’aquí al 2050, quins creus que seran els factors clau en el desenvolupament de la ciutat i l’espai construït?
No només perquè estem amb la calor de l’estiu ara, però crec que hem de caminar cap a ciutats molt més verdes i amb més refugis climàtics per poder aguantar unes calors cada vegada més extremes. Això implica reduir de manera dràstica la presència del cotxe a favor de la bicicleta i del vianant, consolidant el model de la ciutat dels 15 minuts per tenir tots els serveis a l’abast. O imaginar un carrer equipat amb petits artefactes que facin de punts de trobada per a la gent gran i els infants. Això entenc que és una visió força compartida.
A més, crec que serà molt interessant integrar la tecnologia i la recollida de dades en l’espai públic per optimitzar recursos de manera intel·ligent: des de pèrgoles conscients de la pluviometria fins a testos autosuficients que s’ auto-reguin. En definitiva, crec que en un futur la tecnologia estarà molt més al servei de la gestió i de la creació d’espais de relació comunitaris climàticament adaptats.
Equip Cierto Estudio. Crèdits Marta Vidal
Equip Cierto Estudio. Crèdits Marta Vidal
compartir