Parlar amb en Ferran Grau Valldosera és explorar la connexió entre l’educació, el pensament i la pràctica professional al voltant del que ell anomena la domesticitat prèvia, totes les condicions que fan que ens puguem sentir a casa amb el Veïnat abans d’entrar a ca nostre. Arquitecte, doctor, professor de projectes i urbanisme a l’escola d’arquitectura de Reus (ETSA URV), és codirector de la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme (núm. 272) i soci, juntament amb Nuria Casais, de GrauCasais arquitectes.
En el marc del cicle d’entrevistes Veïnat de Girbau LAB, aquesta conversa amb en Ferran parlarem explora com s’està pensant l’arquitectura d’avui en dia, de quina manera estem educant les futures generacions d’arquitectes i quins valors emergeixen en les pràctiques dels joves professionals a l’hora de dissenyar espais col·lectius i infraestructures del dia a dia.
Escolta l’entrevista original
Comencem l’entrevista explorant una de les teves facetes, la de professor a l’escola d’arquitectura de Reus. En el dia a dia amb els teus alumnes, es treballa el disseny pensant en espais i serveis compartits o encara estem centrats al programa tradicional de l’habitatge?
Gràcies per convidar-me al Veïnat. A l’escola d’arquitectura de Reus tenim una particularitat molt gran, i és que ensenyem urbanisme i projectes de manera conjunta. Això implica que no només pensem en objectes arquitectònics aïllats, sinó que connectem el territori amb l’espai comunitari, col·lectiu i públic.
A tercer curs, dins de l’assignatura de projecte arquitectònic, treballem l’habitatge col·lectiu. Aquí explorem a fons el model cooperatiu i les diferents formes de residencial comunitari. Per a nosaltres és fonamental ensenyar a projectar la ciutat i l’arquitectura des de la premissa que estàs projectant, abans que res, les condicions per crear comunitat.
Històricament, les infraestructures domèstiques com la bugada s’han tractat com a peces secundàries o directament s’han amagat en els projectes d’habitatge social. Creus que està canviant aquesta sensibilitat?
La bugada ha viscut un canvi important lligat al sanejament i a les noves millores en l’aprofitament d’aigües grises. Tradicionalment, la rentadora ha estat a cavall entre la cuina i el safareig, i no sempre ha estat una peça fàcil d’encaixar amb la dignitat que es reclamava des de l’habitatge social.
A més, sempre hi ha hagut un cert tabú cultural al voltant de la roba estesa: s’ha tendit a amagar o a tapar. Però el disseny està evolucionant. Ara ja trobem projectes que situen aquestes funcions en espais molt més dignes, aprofitant directament les cobertes dels edificis com a llocs de trobada ben resolts.
I quins vicis o dificultats troben els estudiants a l’hora d’afrontar aquesta transició entre l’esfera privada i els serveis comunitaris a l’edifici?
Als estudiants sempre els demanem un dibuix urbà i territorial on quedi clar el límit entre el fet públic i el privat. Ho fem primer en la fase d’anàlisi de l’estat actual i, després, en la proposta del projecte.
En aquest exercici es detecta molt bé com està canviant aquesta línia divisòria. L’ideal conceptual és que aparegui l’espai comú, que és precisament la zona intermèdia entre el carrer i la llar. És un concepte que han desenvolupat molt els equips cooperatius aquí a Catalunya entre d’altres professionals: la idea d’un espai públic o privat gestionat o viscut de manera col·lectiva. És positiu que aquests límits es difuminin. L’únic punt on cal estar molt atents és a evitar un clàssic de la ciutat: que el sector privat s’apropiï d’una inversió que ha fet l’administració pública en benefici de la comunitat.
En la teva trajectòria de recerca has passat per centres internacionals, com per exemple a Suïssa. Es noten diferències culturals respecte a com gestionen altres països aquest pas cap a allò comunitari?
Sí, l’experiència a Suïssa, per exemple, és molt directa. Allà la línia física entre l’espai públic i el privat a la ciutat pràcticament no existeix; et pots apropar al límit d’una casa i no hi trobaràs tanques, tot i que el paisatge i el codi canvien.
Pel que fa a la gestió de la bugada, en l’habitatge on jo estava instal·lat la bugaderia era totalment comunitària. Estava ubicada en un semisoterrani ben ventilat, connectat de vegades a un pati, i auto-gestionat pels mateixos veïns. Això és una realitat purament cultural, de la mateixa manera que ho és la consciència ecològica. Allà vaig veure un reciclatge estructurat de feia anys; els estudiants d’allà ho tenen tan assumit que ho incorporen de manera natural als seus projectes des del primer dia.
Quins són els valors i les veus que mouen avui els arquitectes més joves? Quin és el seu compromís?
En aquesta nova generació hi ha un canvi conceptual molt potent en la manera de treballar dels equips i les cooperatives: fan molt més treball col·laboratiu del que fèiem nosaltres. La consciència comunitària ja neix des de les mateixes aules universitàries.
A més, tenen completament integrada la preocupació pel canvi climàtic. El seu focus a la universitat és aplicar sistemes passius de control ambiental i integrar-los en l’essència de l’arquitectura. També emergeix amb força la consciència sobre els recursos i el reaprofitament de materials, la famosa circularitat. Tot i que a Barcelona aquest procés de circularitat constructiva està començant i encara s’ha d’implementar més a les aules, els joves ja en són plenament conscients.
Aquí segurament es genera una tensió que m’agradaria explorar. Els joves surten de la universitat amb aquesta mirada comunitària i regenerativa perquè l’educació que reben els orienta amb aquests valors, però en molts casos topen amb unes pràctiques de la professió i un mercat immobiliari que no necessàriament ho valora. Com es gestiona aquest desajust?
La realitat supera la ficció en molts casos. De fet, cal recordar que molta de la nova onada, inclosos els equips professionals liderant la transformació en aquesta domesticitat col·lectiva que tenim avui a Catalunya, van néixer precisament com a resposta de la professió a una època de forta crisi econòmica post 2008.
Crec que ara s’obre un camp de treball molt gran: s’està plantejant la necessitat de construir molt més habitatge a Catalunya i això ens obligarà a revisar molts arquetips arquitectònics i normatius. Fins i tot en els pitjors moments, els arquitectes tenim l’obligació de revisar-nos. Vull ser optimista en aquest sentit, sense obviar en cap moment que la realitat del mercat és molt dura.
En projectes teus com la Residència Àtria o l’Habitatge Magatzem heu explorat precisament els límits del fet compartit. Quins dilemes apareixen a l’hora de trencar amb els nostres hàbits individuals?
La Residència Àtria és el primer centre a Catalunya dissenyat específicament per a adolescents i joves amb discapacitat intel·lectual. El repte principal del projecte era aconseguir construir una autèntica “casa”. I per a nosaltres, fer una casa va significar dissenyar amb cura els espais comuns: el pati, la piscina, el menjador o les sales d’estar. En un règim residencial, el valor de l’habitar es troba precisament en el caràcter col·lectiu i en com l’edifici es vincula amb l’entorn proper. Calia canviar l’arquetip institucional.
En el cas de l’Habitatge Magatzem, el punt de partida és diferent: és una petita edificació per cuidar un tros de terra al Camp de Tarragona. Allà no hi ha un acte més generós en el disseny que el fet que l’habitació principal sigui, en realitat, la cuina i la llar de foc, amb un llit que simplement es desplega quan cal. La prioritat espacial es cedeix al lloc on la gent es reuneix el cap de setmana per treballar el camp i fer un dinar. L’esperit col·lectiu és el que estructura tota la planta.
Al projecte Al Veïnat parlem molt del “bon veïnatge”. De vegades, quan el disseny intenta imposar la socialització de manera rígida, es perd l’espontaneïtat. Quins ingredients creus necessita l’arquitectura perquè el veïnatge sorgeix de manera natural i humana?
Jo fa anys que penso en un concepte propi que anomeno domesticitat prèvia. Consisteix a dissenyar els espais compartits abans de ser habitats amb les mateixes condicions de confort que donaries a l’interior d’una llar; és a dir, pensar els vestíbuls o les zones comunitàries perquè tinguin llum natural, bona ventilació i racons on la gent realment vulgui quedar-se a estar, més enllà de les portes de casa seva.
És un principi molt senzill: si dotes aquests espais de transició de condicions ambientals de qualitat, les persones s’acaben obrint al diàleg de manera espontània i fan seus els espais. Hi ha exemples recents d’habitatge social a Catalunya on aquest fenomen és ben visible.
Quins són els principis d’aquesta nova sensibilitat en l’habitatge social que s’està fent a casa nostra?
Es tracta d’ampliar la secció dels espais comunitaris i de circulació per a coses tan senzilles com poder-hi col·locar una taula, una cadira o unes plantes. És donar més dimensió a l’espai intermedi. Això, evidentment, requereix també una corresponsabilitat i una cura per part dels veïns, perquè les zones comunes s’han de gestionar i cuidar de mutu acord.
La pandèmia i altres factors han posat en evidència que les normatives clàssiques de l’habitatge, que sovint obligaven a seguir unes mides de fitxa molt rígides, s’han de reinterpretar. L’arquitectura ha d’avançar en paral·lel a les nostres noves necessitats socials.
Ara m’agradaria explorar la teva faceta com a codirector de revistes d’urbanisme i arquitectura. Això et fa estar connectat a la cultura contemporània de la professió d’una manera especial. Com veus aquesta atenció a la gestió compartida de recursos i l’arquitectura col·lectiva, són una moda o un canvi de paradigma consolidat?
La teoria és indispensable perquè ens permet reflexionar sobre el que fem, però si mirem el context català actual, veurem que estem fent molta teoria directament des de la pràctica. Jo diria que no és cap moda, sinó una necessitat pura.
A Catalunya tenim un nivell de compromís tècnic i social molt alt per part de molts estudis. Històricament hi ha hagut teories utòpiques, però ara mateix treballem amb teories del present, molt properes a la realitat material. Es comencen a consolidar models d’habitar molt diversos i en vindran més; la nostra feina és teoritzar sobre aquestes obres reals per aprendre com podem seguir donant resposta a les noves demandes de la societat, que són molt diferents de les de fa deu o quinze anys.
I quines són les grans tendències o factors de canvi que marcaran els propers anys?
El factor determinant serà la recircularitat. Encara està poc implementada perquè el procés és econòmicament molt car, però la necessitat de transformar i regenerar edificis existents —siguin de l’ús que siguin— per convertir-los en habitatge serà una constant. Hem de flexibilitzar el programa arquitectònic per respondre a models de vida ràpids i canviants.
I si mirem el futur de l’educació d’aquí a vint anys, com s’hauria d’ensenyar l’arquitectura en un món cada vegada més digitalitzat i mediatitzat per la Intel·ligència Artificial?
Aquesta és una qüestió complexa que ens preocupa a molts. En un context on sembla que tot el coneixement es dilueix ràpidament a les xarxes o es pot delegar en automatismes, crec que per al futur de la disciplina serà més important que mai no perdre l’ofici de saber dibuixar molt bé els edificis com una manera de pensar-fent i conèixer el que ja existeix.
I, sobretot, no podem perdre el fet constructiu, el saber com es construeixen materialment les coses. Per sort, en el nostre teixit cultural el valor del detall i de la bona construcció torna a estar molt valorat, i és una excel·lent notícia. L’arquitectura del futur requerirà diàleg, una implicació mútua i moltíssima cura en la materialitat per continuar sent un servei real i sòlid per a la ciutadania.
compartir