David i Iu. Un dia a dia més fàcil, sostenible i comunitari

En David Llorente i el seu fill Iu són socis de la cooperativa d’habitatges La Chalmeta, al districte de Sants-Montjuïc a Barcelona.

En aquesta conversa comparteixen dues mirades complementàries sobre la vida comunitària: des de l’experiència d’un model d’habitatge més individualitzat fins a la naturalitat amb què l’Iu ha crescut compartint espais i serveis amb el veïnat. L’entrevista ens apropa a formes quotidianes de construir comunitat, on la bugaderia compartida, l’hort, el co-working o els espais comuns apareixen com a infraestructures que faciliten un dia a dia més sostenible, flexible i col·lectiu.

Escolta l’entrevista original

Com us imaginàveu abans d’entrar a viure a La Chalmeta que seria això de compartir la vida? Quines expectatives i pors teníeu?

David: Les expectatives eren bastant altes en el meu cas, però cadascú tenia les seves pròpies imaginacions. Som una comunitat diversa a la Chalmeta: persones soles, famílies amb nanos, gent gran… En el nostre cas, veníem d’un pis de lloguer a l’Eixample on no hi havia pràcticament res comunitari. El tema de la bugada i de la casa era totalment privat; ni tan sols estava permès pujar al terrat. Per tant, la bugada te la guardaves a casa i aquesta era tota l’experiència.

Iu: Per mi entrar en una cooperativa sonava a una cosa nova. Compartir espais comuns amb altres veïns o anar d’un pis a l’altre perquè ja ens coneixem tots és una manera de viure diferent que m’agrada. Al principi et pot fer una mica de por el fet d’haver de parlar amb tanta gent nova, però t’adones que es tracta de gent normal com tu.

Com és la bugada a La Chalmeta? Com funciona el servei i com us repartiu la tasca a casa?

David: La bugaderia està a la planta baixa, en un espai comunitari bastant gran. Tenir la rentadora a baix fa que tinguem més espai a casa. Quan hem de fer la bugada, baixem i la posem; mentre la màquina corre tens marge per fer altres tasques o sortir a fer un passeig. A més, et pots trobar amb algun veí i quedar-te allà parlant.

A casa som una família de quatre i ens repartim la tasca. Quan el sac de roba està plena baixem. Al llarg de la setmana posem rentadores cada dos o tres dies. Tenim la particularitat que estenem la roba en uns patis que es comparteixen per cada planta. Així que no és que t’hagis de posar d’acord cada cop amb el veí, però vas veient si l’espai està ple i t’adaptes.

Respecte a la vostra manera de fer la bugada d’abans, què diríeu que heu guanyat o perdut?

David: Al final no canvia tant la cosa, simplement comparteixes el manteniment, els detergents i les situacions quotidianes de manera informal. El fet clau és que treus la rentadora de casa, cosa que en pisos petits es nota molt visualment. Baixar-la a un espai comú no ha estat cap impediment.

Potser estàs més pendent dels horaris per estendre la roba o et pots trobar les rentadores plenes, però no tenim cap mena d’ordre rígid ni cap excel per gestionar-ho. Som una comunitat de 32 habitatges, però de moment només 8 rentem comunitàriament amb 5 rentadores. Això ens permet una gestió molt informal: coneixes els costums dels veïns, saps qui renta entre setmana i qui ho fa el cap de setmana, i intentes evitar els seus horaris. Tot són avantatges.

Heu notat que compartir la bugaderia hagi canviat la vostra relació amb el veïnat?

David: Sí, t’agrupes per afinitats d’alguna manera. La gent que vol rentar compartint la rentadora ja genera un grup. Amb el veí del costat, per exemple, ens veiem sovint mentre estenem la roba i aprofitem per xerrar i actualitzar-nos. Baixar a la planta baixa fa que et trobis amb gent que potser està dinant per allà o jugant, i això ajuda a socialitzar.

Fins a quin punt les diferències d’edat o de ritmes de vida afecten a l’hora d’escollir com s’imagina la bugada?

Iu: Som gent una mica diferent. Hi ha famílies amb nens petits que potser no es poden permetre tenir la rentadora sis pisos més avall perquè vol dir abandonar els nens en alguns moments. Altres persones que estan soles aprofiten el cap de setmana.

David: També ens vam trobar gent que no compartiria les rentadores per privacitat. Hi havia reticències a la idea que darrere la teva roba en vindria una altra, però en realitat és una cosa molt neta; no comparteixes cap “misèria”. La nostra comunitat admet totes les variables: des del que troba un mitjó i el porta al veí perquè ja sap de qui és, fins a gent amb qui no comparteixes ni un minut d’aquest món de la rentada.

Iu, per tu, que pràcticament t’has fet gran en aquest pis, ja és normal rentar en aquest espai. Quina percepció tenen els teus amics quan venen a casa?

Iu: Sí que he portat alguns amics, i hem anat a vegades a l’espai comunitari ja que és bastant gran i hi ha algun sofà. De cop entren i veuen unes rentadores allà i els sembla una mica estrany. Llavors els explico que vivim en una cooperativa, que és diferent, que compartim l’espai per posar rentadores quan cadascú vulgui i que està obert per a tothom.

Quines han estat les claus perquè aquesta bugada compartida funcioni amb el mínim conflicte?

David: El fet de no tenir un seguiment rígid i apostar per la informalitat. Es tracta de respectar com ho fa cadascú. Un cop acceptes entrar al grup de bugada, ja acceptes que compartiràs el manteniment i les despeses.

Vam haver de posar-nos d’acord en com facturar l’aigua i la llum, ja que la bugaderia té la seva pròpia facturació, però un cop establert el repartiment, no hem tingut problemes. També va ser important el debat sobre on estendre la roba; va ser un procés intens per decidir si es feia al pati o al terrat, però després de quatre o cinc anys, aquestes manies es van dissolent i l’ús comú dona normalitat a la vida diària.

Més enllà de la bugada, quins altres espais o dinàmiques compartides teniu a l’edifici?

David: Principalment la planta baixa, on hi ha la cuina, un espai per fer àpats i una taula de ping-pong. Al cinquè pis tenim un terrat amb un hort en procés i una taula per menjar, i al terrat de dalt de tot hi ha les plaques solars. També tenim un co-working que ara compartim amb una empresa, però on els veïns poden anar a treballar o estudiar.

A més, hi ha un espai que s’està configurant com a taller de bricolatge i un grup de veïns vol muntar un gimnàs compartit. Són espais que es van ocupant de manera bastant informal. El tema d’usos s’ha anat regulant per evitar friccions i està funcionant. Aquests espais també es comparteixen a vegades amb grups de fora o visites del barri.

I si pensem en serveis o formes de compartir que no siguin espais físics, com suport social o xarxes de barri, en teniu algun?

David: De moment, coses de cara al barri o altres entitats encara no han estat sobre la taula perquè portem pocs anys vivint-hi. Potser no s’ha donat l’ocasió de generar aquest tipus de treball social encara, però estem admetent visites i peticions de gent externa per usar l’espai. No estem tancats a que es produeixin aquestes situacions més endavant.

Quina recomanació faríeu a les persones que s’estan plantejant viure en un model més comunitari?

David: Que entenguin que és una feina de desprendre’s de molts tics de la cultura individualista. Quan comences a compartir coses tan quotidianes com rentar la roba, t’adones de la quantitat de manies que tenim. Al final, el tema de la bugada no té secret: continues rentant la teva roba, no la del veí, per tant no ataca la privacitat de ningú. Es tracta de posar al centre una mica d’humanitat en el dia a dia.