Ricard Grau. Teixir comunitat des de la ruralitat i els serveis compartits

Ricard Grau és arquitecte de la cooperativa Laboqueria Arquitectura i membre de l’associació Repoblem. La seva pràctica connecta arquitectura, ruralitat i gestió col·lectiva dels recursos, amb una mirada situada en els micropobles i en les formes de convivència que sostenen la vida quotidiana en territoris de baixa densitat.

En el marc del cicle d’entrevistes Veïnat de Girbau LAB, aquesta conversa posa el focus en com els serveis compartits -com la bugada, els obradors, els espais de cures o altres infraestructures comunitàries- poden reforçar el veïnatge, fixar població i respondre a reptes com l’escassetat d’aigua, l’aïllament o la manca de serveis bàsics.

Conversar amb en Ricard és entendre que la vida als micropobles no és una realitat estàtica, sinó un ecosistema que troba contínuament noves estratègies de convivència. A través de la seva experiència, explora el trànsit de l’autosuficiència de les cases pairals cap a una nova ruralitat on els serveis compartits esdevenen infraestructures essencials de veïnatge.

En aquesta conversa, defensa que viure en un poble petit és un exercici de cures i interdependència constant, on la bugada compartida no és només una solució eficient davant l’escassetat hídrica, sinó també un espai de trobada que recupera el paper social dels antics safarejos. També ens convida a mirar el futur des d’una innovació social que connecta el saber de la gent gran amb les necessitats dels qui arriben, convertint el suport mutu en una eina per combatre l’aïllament i garantir la dignitat vital al món rural.

Escolta l’entrevista original

Un dels motius del que ens venia molt de gust la conversa amb tu és per aquesta mirada més dels espais arrelats a una part del país rural, o semi urbana. Quins diries que són els reptes que afronten avui els pobles o micropobles?

Des de la pròpia experiència, com un nouvingut en un petit micropoble al centre de Catalunya, veig que són pobles que han patit durant molts anys un èxode demogràfic exponencial. És a dir, la renovació de maquinari agrícola i la centralització de serveis ha fet que moltes persones que envelleixen en aquests pobles decideixin anar a viure a municipis o ciutats més grans per certes comoditats.

Què és el que ens trobem ara? Que persones que tenim ganes de modificar el nostre dia a dia, de fer un canvi de vida, de plantejar-nos un repte d’una convivència amb la natura, ens trobem en pobles més desolats, amb serveis molt reduïts, on el transport i la comunicació és nul·la o extremadament nul·la.

Llavors, en l’actualitat, aquests municipis han de sobrepassar aquests reptes amb una altra mirada: la mirada de la salut, de crear una nova comunitat on els valors de convivència per poder afrontar els reptes del dia a dia estiguin al capdavant.

De fet, és una de les coses que hem estat parlant molt en aquest cicle: la dimensió de convivència i la relació entre els veïns. Quines diferències diries tu que hi ha? Entenc que tu vivies abans en un entorn potser més urbà. Quines diferències veus en el dia a dia i la convivència?

És una reflexió súper interessant i ara que venia cap aquí hi pensava. Jo he passat de viure en una ciutat com São Paulo, que són 11 milions d’habitants, on molts dels edificis on vivia no tenien serveis compartits ni espais comunitaris, però vivíem moltíssima gent en el mateix edifici. Després vaig passar a viure al Born, al centre de Barcelona, en un edifici relativament petit on un dels espais comuns, la terrassa, estava privatitzada i, per tant, no teníem una relació veïnal molt arrelada.

Vaig passar a viure a un poble on vivim 14 persones, al centre de la Segarra, i realment la comunitat veïnal és la de les cures. Nosaltres sempre diem que viure en un poble com el nostre és qüestió de passar un hivern. I passar un hivern significa les cures emocionals, les cures de les necessitats bàsiques i de la pròpia convivència.

Per tant, per mi ha sigut com un canvi radical el fet que, vivint en un petit poble on et dona la sensació que estàs més sol, en realitat estàs molt acompanyat.

Pel que fa a la dimensió d’escala i el nombre de persones que tens al voltant, com diries que ha anat evolucionant la dimensió d’escala centrant-nos més en les pràctiques domèstiques? Per exemple, a Catalunya s’han anat fent més petites. En el context dels micropobles, quina és l’escala que tu veus que té més sentit en aquesta pràctica domèstica: la casa, el poble, el barri o la comarca?

Jo formo part de l’associació Repoblem i allà analitzem moltes casuístiques a diferents regions de Catalunya. Una que és la més particular, i la que ens agrada més de comentar, és el fet que potser fa un segle les persones que vivien en aquests pobles vivien en cases bastant autosuficients basades en la producció constant.

En aquelles cases on ara vivim, en aquell moment no hi havia un espai de sofà o un espai per mirar la tele. Realment, l’espai de trobada era la cuina, un espai més nucli de la pròpia família, i els espais comunitaris eren els safarejos. Aquests dos espais, que delimitaven un lloc de trobada, de conversa, de final o d’inici del dia on es compartien reflexions i preocupacions, eren crucials pel benestar social i emocional d’aquests pobles.

Per exemple, on vivim nosaltres, a la Vall del Corb, hi ha catalogats entre peixeres i safarejos més de 12 espais que els propis municipis estan rehabilitant ara. Es rehabiliten perquè són icones d’aquell moment on tota la comunitat es trobava per netejar la roba i compartir les vivències del dia a dia. Era una relació molt basada en l’aigua.

Amb el canvi climàtic, aquests safarejos han anat perdent la possibilitat d’abastir-se d’aigua, però actualment els fem servir per a recorreguts culturals o com a punts de trobada on la gent pot fer un tastet mentre camina. Paral·lelament, les cases han canviat. Les cuines eren l’espai més gran perquè hi havia el foc a terra i els bancs per escalfar-se a l’hivern, mentre que als porxos o patis era on passava l’estiu. Ara la televisió i els mòbils han pres molta importància, la conversa és unidireccional i aquests punts de trobada s’han dissolt.

Podríem dir que la dinàmica ha anat passant de casa a fora i de fora a casa. Ara m’agradaria entrar en la realitat de la bugada. Quina és la realitat avui en dia de la bugada als pobles o micropobles d’entorn rural? Veus alguna diferència amb l’entorn urbà?

Hi ha un punt que és crucial, que és el que t’explicava com a anècdota personal abans. L’espai de safareig et compleix una necessitat bàsica: mantenir roba neta i seca constantment, perquè mous molt volum quan tens fills o persones grans a càrrec.

En aquest sentit, veiem que en molts casos es centralitzen o comencen a aparèixer espais de bugaderia industrial en ciutats properes com Cervera, Tàrrega, Lleida o Balaguer. Per què? Perquè apareix la particularitat de la casa rural. Una casa rural pot rebre entre 6 i 21 persones en un cap de setmana i, com que tenen una rotació molt elevada, fan servir serveis industrials. Això ha creat empreses, algunes d’economia social, que permeten la incorporació laboral i creen llocs de treball.

Paral·lelament, en moltes de les cases que jo, com a arquitecte, estic rehabilitant, aquest espai de safareig ja no està al nucli interior de la casa, sinó que forma part de l’espai exterior. Si la casa té jardí, es crea un annex on hi ha la bugaderia. I per què? Perquè som un entorn amb molt vent, molta boira i, a l’hivern, poques hores de sol. Necessitem espais grans on poder utilitzar assecadores de manera particular.

Des de Repoblem hem vist que, en pobles on hi ha hagut un èxode contrastat amb gent de ciutat que hi ha anat a viure, la pròpia comunitat demana espais comunitaris per a certes activitats. Una és la brasa, perquè moltes cases tenen jardins reduïts; una altra és l’espai de cures infantils per compartir el cuidatge dels nens després de l’escola; i el tercer espai és aquest que comentem: tenir un espai dimensionat on poder fer la bugada (netejar, assecar i planxar) ja no només per a cases particulars, sinó també per a activitats productives o culturals.

Hi ha una dimensió central, que és la dels recursos. Originalment, en les pràctiques ancestrals, l’ús de l’aigua era clau, tot i que no hi havia tants recursos tecnològics. Quins són els recursos que creus que són més importants a l’hora de plantejar aquest servei avui dia?

Des de la realitat dels pobles parlem molt amb ajuntaments. El repte principal entre 2024 i 2030 és la gestió de l’aigua. Tenim pobles, com Santa Coloma de Queralt, que disposen de dos tipus d’aigües: aigües d’aqüífers i aigües que venen del canal Segarra-Garrigues.

La gestió de l’aigua és molt preuada. Fins ara, com que no en faltava, els pagesos tenien una aixeta i l’aigua fluïa sense preocupació. Què passa ara? Cal invertir a rehabilitar conductes perquè les canonades antigues de fibrociment perden volums exagerats d’aigua.

Això ens fa pensar en el que passava abans. La casa on he viscut durant sis anys tenia dues cisternes. S’emmagatzemava l’aigua i es deia que els mesos amb “R” s’havia de tancar quan es podria, i quan plovia de nou els mesos sense “R” es podia utilitzar. Això ho feien perquè passaven mesos sense aigua i havien d’anar a les fonts de la vall. Ara mateix estem tornant a aplicar això: tenir cisternes de mínim 10.000 litres. L’any passat no ens va ploure en vuit mesos. L’aigua s’ha de gestionar bé i la gent està prenent consciència que el que abans semblava gratuït ara requereix una gestió comunitària.

I quins espais creus que tenen més incidència en aquesta gestió comunitària o col·lectiva? Penso en la bugaderia, però n’hi ha d’altres?

Sí. Veiem que l’activitat agrícola s’està concentrant en terratinents, i la ramaderia intensiva consumeix grans quantitats d’aigua, cosa que genera conflictes amb la gent que es dedica als serveis. Els dipòsits són limitats i es comparteixen amb el consum del municipi.

Un altre factor és que la gent s’estava quedant sense aigua a casa per no haver recuperat les cisternes. Ens ha passat al Pirineu, on han hagut de contractar camions cisterna. I quins eren els grans consums? Les dutxes i rentar la roba. Això va fer reflexionar la gent: ens podem dutxar en 5 minuts en comptes de 20? Podem concentrar i reutilitzar la roba en comptes de rentar-la cada dia?

També és curiós el tema de les assecadores. En assecar la roba es veuen els residus que deixa el teixit (les fibres al filtre). En alguns pobles s’han comprat assecadores industrials compartides i, en veure la quantitat de residu, la gent ha entrat en debats sobre l’impacte d’allò que consumim. És el mateix debat que amb l’energia solar: plaques als camps o a les teulades? L’activitat productiva ha de ser conscient del seu impacte en les persones que hi conviuen.

És molt interessant aquesta mirada sobre els consums i les pràctiques quotidianes. M’agradaria explorar ara la dimensió del compartir. Potser en molts entorns urbans s’ha anat perdent l’aprenentatge cultural de saber estar en comunitat, però sembla que als pobles encara hi ha aquesta cultura del suport mutu. Com descriuries aquesta manera de fer?

Un dels factors que potser semblen contra intuïtius és que molts pobles continuen sent segones residències de persones que van néixer allà. Aquesta identitat permet que activitats com organitzar la festa major o la castanyada estiguin inscrites a la seva pell. Dos veïns es poden portar molt malament, però el dia de la festa major tothom és a la plaça ajudant. És un respecte per la cultura que està per sobre de la convivència personal.

Jo, que encara sóc nouvingut al meu poble, veig que la conversa és lenta. Cal crear llaços i entendre les dinàmiques des del respecte. Encara estem en un moment “romàntic” on es comparteixen drets de pas, eines o, si neva, un pagès agafa la pala i obre els camins sense que ningú li ho demani. Està en el seu ADN.

També les cases de la vila o els antics ajuntaments s’estan transformant en cases de serveis, on la gent es troba, comparteix menjar, joguines o equips de so. Passa perquè sí, ningú ho ha imposat.

Quins altres espais faciliten aquesta socialització al teu poble?

En el cas dels pagesos, la bàscula on pesen els tractors és un lloc clau de reflexió sobre si ha plogut o com va la collita. Als pobles més grans, el bar és el centre neuràlgic on tota la informació va i torna. També hi ha les brases, els parcs infantils i les cooperatives.

Les cooperatives van néixer per controlar la producció d’oli, vi o cereal. Algunes s’han enfortit, però d’altres es perden per falta de relleu. N’hi ha de molt innovadores, com la de l’Espluga de Francolí, que té fins i tot gimnàs. És una llàstima que molta gent no percebi el potencial d’aquests espais col·lectius.

Per acabar, quina creus que és la part fosca o més soferta d’aquesta vida rural? No tot és fàcil. Què fa que un servei compartit realment s’utilitzi i es consolidi en un poble?

La realitat territorial a Catalunya té mancances en transport, sanitat i habitatge. Hi ha zones on tot està enfocat al turisme i no hi ha accés a l’habitatge per a la gent del poble. A la Catalunya Central, el servei de carreteres és molt limitant i la fibra òptica va arribar tot just l’any passat; abans anàvem per ràdio.

Els ajuntaments tenen recursos molt reduïts i els equips tècnics potser només venen un cop cada 15 dies. Has de ser molt estratègic: quan compres, has de comprar per a dues setmanes. Si perds una hora al metge, potser no et tornen a rebre fins d’aquí a 15 dies.

L’interessant és quan aquestes comunitats conviuen: el pagès i el nouvingut que no fa un servei productiu. Quan plou, la casa de la vila es converteix en un centre neuràlgic on uns fan co-working improvisat, els nens juguen i els més grans mengen o fumen. Aquests espais són estratègics perquè tothom els cuida. També estan apareixent centres de cures per a gent gran que no són les residències clàssiques, sinó llocs on trobar-se, i aquests espais podrien acollir també usos com les bugaderies compartides.

De cara al futur, com creus que evolucionarà la bugada o altres serveis compartits als micropobles? Quin avantatge podrien oferir aquestes zones a les més poblades?

Una de les preocupacions és que estem perdent els oficis vernaculars: el ferrer, el fuster, el paleta que sap treballar la pedra. S’està perdent el relleu de l’aprenent i el coneixement de la paraula que té la gent gran.

Hi ha un moment de trencament d’aquest coneixement comunitari, però estan apareixent solucions interessants com les furgonetes itinerants de serveis que porten pa, carn o serveis de neteja a pobles on ja no hi ha comerç. També estan creixent els obradors compartits, sobretot per a alimentació, però crec que en la part sanitària i de neteja seria súper interessant.

Molta gent gran marxarà dels pobles si no té aquests serveis. Compartir cures i serveis és una eina per fixar població i educar tant els joves com els més grans en una dinàmica de col·laboració que, de fet, sempre havia existit.

Molt bé, moltes gràcies Ricard per passar pel Veïnat. Has obert molts temes interessants.

Moltes gràcies a vosaltres per convidar-me.