15 Feb 2024

LS332. Disseny, simplicitat i servei

35 anys més tard i 8.123 unitats després, la LS332 deixa de produir-se

Parlar de la sèrie LS és recordar un moment de la història de Girbau, els anys 80’s, que ha marcat la cultura d’una empresa compromesa en proporcionar solucions completes, sostenibles i innovadores per al tractament tèxtil en un mercat global. La seva màquina LS332 n’és un bon exemple. Des de Girbau LAB tenim l’oportunitat de conversar amb Antoni Girbau, membre de la família i aleshores responsable de l’àrea operativa de l’empresa, que ens explica l’origen de la LS332.

La LS332 va ser una màquina capdavantera. Era una màquina que havia d’anar collada a terra i incorporava innovacions importants. A banda de “centrifugar” que ja era una innovació per Girbau, també n’incorporava d’altres: una, molt important, va ser fer que el tambor es podia desmuntar per davant, fàcilment, amb la qual cosa les reparacions eren molt més ràpides i fàcils de fer pels tècnics. Les de la competència eren molt més difícils de desmuntar. Una altra, va ser fer la nostra màquina més baixeta perquè tingués el centre de gravetat molt a prop del terra i així no vibrés tant. També, vam ampliar el diàmetre de bombo per rentar més bé. L’èxit de la nostra màquina era la seva simplicitat.

En aquella època nosaltres fabricàvem màquines rentadores industrials que no centrifugaven. Feien només un precentrifugat. Ja en aquell moment, havíem començat a exportar i un amic del sector, que era representant de les principals marques de rentadores europees, ens va convèncer de fer el salt als Estats Units per vendre les nostres màquines allà. Hi tenia un conegut que, segons ens va dir, ens podria fer de representant i ens les vendria. N’hi vam enviar una i vam aprofitar un dels viatges que feia la Cambra de Comerç per anar a Nova York a veure’l. Va ser un fracàs, quan vam arribar el primer que va preguntar va ser: No centrifuga? No, només una mica. Doncs no la vull.

 

 

Desprès d’aquesta arrencada, se’ns va brindar l’ocasió de visitar un fabricant a Chicago. Un cop allà, els vaig demanar si em podien donar la documentació que lliuren als serveis post venda, per entendre com estaven fetes les màquines i aprendre. No sé ben bé que va traduir el traductor però es varen fer un fart de riure. Sempre he pensat que els va dir que volia la documentació per copiar les seves màquines (aquestes si que centrifugaven!). Vàrem marxar de Chicago amb les mans buides i sense entendre gaire bé què havia passat. Més tard, al cap de pocs mesos, vam rebre un sobre anònim amb la documentació del servei postvenda de la màquina que havíem vist a Chicago. Va ser màgic. Algú es va “enrecordar” de nosaltres. Aquesta informació va ser clau per al naixement de la LS332.

 

“A Girbau vam saber trobar una bona fórmula entre el disseny, la simplicitat, la qualitat i el servei en una màquina, la LS332”

 

Posteriorment, vàrem desenvolupar màquines d’alta velocitat amb sistema de suspensions que no calia collar a terra, vàrem incorporar l’electrònica i noves tecnologies que feien que les màquines tinguessin més prestacions. Tot i així, la LS332 sempre ha mantingut el seu èxit comercial. L’hem continuat exportant en llocs on n’han valorat la simplicitat, la fiabilitat, la facilitat de resoldre possibles avaries i la seva robustesa. Per això l’èxit d’aquesta màquina s’ha mantingut tants anys. Girbau feia màquines que la competència no tenia.

35 anys i 8.123 unitats després (2.474 per EEUU i 5.649 per la resta del món), tot i que les LS332 continuen essent tecnològicament vigents, els canvis normatius i les noves certificacions en fan inviable la continuïtat en la producció. El seu disseny i la seva simplicitat segueixen sent motors d’inspiració per a les noves solucions tecnològiques que Girbau proposa.

 

 

Després de parlar extensament sobre la LS332, Antoni Girbau (Toni ) narra de manera esplèndida la història d’una aventura empresarial farcida de moments únics. Els lectors no us fixeu en l’exactitud de les dates o la informació, quedeu-vos amb l’esperit, el tarannà i l’emoció amb la que en Toni explica la trajectòria d’una vida molt poc habitual.

Tot comença l’any 1920, a la ciutat de Vic. El pare d’en Toni, en Joan Girbau i Vilageliu, funda un taller electromecànic orientat a les aplicacions elèctriques de recent aparició. En aquells anys, la ràdio es popularitza i s’obren també botigues d’electrodomèstics. Amb la Guerra Civil tot es complica i cal buscar noves oportunitats. El negoci familiar evoluciona cap a la fabricació d’aparells de raigs X on l’elèctrica i l’electrònica passen a ser eixos centrals. Des de Vic es fa tot el procés de fabricació.

És a finals de la dècada dels 50 que els tres germans -la Teresa, en Pere i en Toni-, s’incorporen al negoci familiar. En Pere havia acabat els estudis de peritatge elèctric, en Toni els de peritatge mecànic i la Teresa els de graduada social. Tots tres hi podien tenir un paper.

 

“Hem tirat endavant, entre d’altres coses perquè portar-te bé amb la gent fa que et trobis amb bones persones que també t’ajuden a tirar endavant”

 

Quan vaig acabar els estudis em vaig incorporar a les activitats del pare que aleshores feia taules de raigs X. N’estava molt orgullós perquè n’havia fet per l’Hospital de Sant Pau. La meva primera feina va ser fer els dibuixos de les taules de raigs X i quan vaig acabar l’encarregat em va dir: Escolta noi, que et penses que ens has de fer dibuixos? Nosaltres ja sabem perfectament què hem de fer i no els necessitem pas els teus dibuixos. Li vaig comentar al pare i em va dir que no patís, que no en faríem més de taules de raig X perquè sempre hi perdia diners. Cada metge la volia diferent. A partir de llavors faríem … màquines de rentar!

Des de la botiga d’electrodomèstics, la demanda de rentadores era superior al que es podia importar aleshores, ja que pràcticament no hi havia fabricació nacional. Com que també teníem un taller de 15-20 persones vàrem decidir fabricar-les per vendre-les a la nostra botiga. No semblava massa difícil. Eren força simples i de fusta. I així va ser com vàrem començar a fer rentadores, que eren domèstiques. Però llavors van arribar les multinacionals i no ens vam veure en cor de competir-hi… vàrem decidir deixar de fer rentadores domèstiques i fer-les industrials. Hi havia pocs fabricants i eren més petits que nosaltres. Aleshores, vam tenir la sort que va arribar el boom turístic i van començar a venir turistes a Mallorca i es van construir molts hotels arreu i vam començar a vendre molt fora de Catalunya.

El taller on érem, al Pla de Balenyà de Vic, ens va quedar petit i vam poder comprar la nau on som ara, la dels Tortosins. Se’n deia dels Tortosins perquè era d’una gent de Tortosa que fabricaven material de guerra pels republicans i van haver de marxar de l’Ebre per la guerra. Posteriorment, va ser ocupada per l’empresa de can Serra, que feia maquinària tèxtil. Serra premuntava les màquines al taller, es marcaven les peces després d’ajustar-les i les desmuntava, per tornar-les a muntar a casa del client. Quan Serra fa passar a formar part d’un grup internacional, es varen implantar “les toleràncies”. Aleshores, les màquines es podien muntar directament a casa del client (eren màquines molt grans) i això feia que els sobrés espai. Tancaven el Tortosins! En Pere Rifà, amic meu, aleshores Enginyer de can Serra, em va convèncer de comprar-la. Però “cuidado”! que hi havia el repte que també adquiríem 30 pisos de l’antiga colònia dels tortosins amb persones que hi vivien i que eren gent que s’havia quedat sense feina i que molts no tenien diners, no podien pagar l’aigua, ni la llum, ni el lloguer, ni res… Els havíem d’ajudar.

En aquesta etapa entre en Pere, la Teresa i jo fèiem tots una mica de tot.

Va ser aleshores quan el meu germà Pere, que era una mica qui liderava, va fer venir un amic seu expert en organització d’empreses i, després de parlar amb tots tres, va designar en Pere com a responsable comercial, a mi com a cap de l’àrea operativa i la Teresa cap de personal. Ens vam formar cadascú per aquestes àrees a l’IESE i a ESADE i vam seguir avançant.

Hi havia 30 famílies vivint en 30 pisos poc rentables, una certa responsabilitat moral en una cooperativa formada pels antics treballadors de can Serra i una colla de persones amb molt de talent i així vàrem començar als Tortosins… Primer van venir uns anys de molta eufòria on tot anava molt i molt bé. Després, amb la crisi del petroli es va complicar.

 

 

A la vida trobes bones persones que t’ajuden. En un cert moment i com a conseqüència de la crisi del petroli dels anys 70s, Girbau es va veure obligat a exportar per a tal de sobreviure. En Pere va trobar un client (distribuïdor) que venia als Estats Units. Allà li exigien una certificació per les nostres màquines, la Canadian Standard, que era de les més exigents del mercat. A Espanya no hi havia ningú que la fes i desprès de molt buscar vam trobar un laboratori a Holanda, a qui els vam demanar que vinguessin a fer la certificació. Un cop aquí, l’inspector va demanar que es bloqueges el rotor del motor per comprovar que els sistemes de seguretat funcionaven correctament. El que va passar és que en el tercer o quart test, el motor del sistema de seguretat va fallar i el motor es va encendre!!. Jo vaig pensar: Toni, s’ha acabat! D’aquesta no ens en sortim! Però, no va ser així. Li vaig explicar a l’holandès la situació i ell va decidir ajudar: la màquina estava bé però alguns dels seus components no. Calia substituir-los i ens va orientar cap a proveïdors internacionals que fessin aquests components amb la qualitat que necessitàvem. Els vàrem incorporar… i vam treure l’homologació. Mai li vaig agrair prou a aquell inspector.

Altres vegades som nosaltres ens que responem i ajudem. Sempre intentem ser correctes amb tothom … Mira, una vegada vam vendre unes màquines als Estats Units que vam descobrir que tenien un defecte i les vam canviar totes sense cost. Ens va costar un milió d’euros però vam fidelitzar els clients. Allà van dir que Girbau era l’única empresa que feia una cosa així perquè ens endúiem màquines que encara no s’havien posat en funcionament. Ens va costar un dineral però des de llavors el primer mercat que tenim és el dels Estats Units. Ens valoren per la qualitat del servei i la seriositat i això forma part de la nostra cultura.

El seny i la rauxa. El meu germà un dia em va dir, Toni, si els coneixements que tenim ara –quan ja havíem estudiat a ESADE i IESE- els haguéssim tingut els anys anteriors, te n’adones que aquesta empresa no existiria? Que no existiríem? La rauxa de vegades supera el seny i fa que les coses perdurin. Sempre hi haurà empresaris amb rauxa perquè si no, no ets empresari. De vegades te l’has de jugar i no hi ha cap altre opció que tirar endavant. Jo sempre he estat convençut que si tens un bon producte i dones un bon servei, tires endavant perquè arriba un moment que els mateixos clients t’ajuden a fer-ho.