El 28 de setembre va tenir lloc una nova sessió del Club d’Innovadors que va comptar amb la presència d’Elisabet Roselló, fundadora de Postfuturear, com a ponent convidada.
Amb el títol “Nous frameworks per emmarcar l’evolució d’un sector industrial”, l’Elisabet va posar en relleu que els canvis que anomenem “Revolucions” i els moments d’impasse poden ser qualsevol cosa tret de predictibles, i acostumen a anar acompanyats d’un canvi d’ulleres. Amb l’Elisabet, reflexionem sobre aquests i altres temes de bracet de l’enfocament de Postfuturear®, que combina diferents eines per incorporar aquestes noves ulleres en el disseny d’estratègies d’innovació efectives que s’ajustin a cada organització i al seu entorn.
L’Elisabet Roselló és llicenciada en Història per la UB, ha treballat anteriorment com a assistent de recerca sobre nous models econòmics emergents, comunitats d’innovació FLOSSD a l’IGOP-UAB, i posteriorment a l’IN3-UOC, al departament de Public Affairs com a Project Lead d’un projecte d’innovació pública a Kreab. Ha sigut analista de tendències i facilitadora de tallers a diferents agències creatives com a freelance, col·laboradora en mitjans i llibres de tecnologia i processos tecno-socials, i filosofia emergent. A més, ha sigut comissària de diverses exposicions.
Ha aparegut a les llistes de Forbes dels 100 Creatius del món dels negocis a Espanya 2023; i dels 40 futuristes d’Espanya (a les llistes del 2021 i del 2022).
1.-Per què Postfuturear?
Segons a quines àrees de les nostres societats, uns anys enrere el futur es veia (i es continua veient) més fosc, difícil, distòpic… Fins i tot malgrat que altres col·lectius el poguessin veure amb optimisme. Històricament, es diu que és la fe en el progrés, o com a mínim en futurs brillants i prometedors, es va acabar a partir de la recuperació econòmica que va seguir a la Segona Guerra Mundial. O bé es veia més temàtica distòpica i apocalíptica als blockbusters del cinema de ciència-ficció (com ara a 2001, una odissea a l’espai), o es refregien els imaginaris gestats durant la Segona Revolució Industrial al segle xix, habitats per robots, ciutats intel·ligents plenes de gratacels i carreteres impossibles, cotxes voladors… Però amb molts menys imaginaris nous que encaixessin amb les noves necessitats i realitats… De vegades, a aquest moment d’inflexió cultural i de ruptura amb les velles promeses se l’ha anomenat “Post-futur” (una altra post-cosa!).
Així doncs, la pregunta pràctica que vaig plantejar quan vaig començar a gestar-lo és: si el diagnòstic fa temps que està fet, ens costa generar nous models i imaginaris de futurs possibles, realistes i que ens entusiasmin (sense insistir necessàriament en aquests vells escenaris envernissats de modernitat), a la intersecció d’una emergència climàtica, i fer transformacions profundes en l’economia i la societat, aleshores, ara què? Sense furgar en més noms, el plantejament consisteix en aprofundir i aplicar nous enfocaments per aconseguir-ho. I tot plegat va derivar en un verb actiu: post-futurejar, però sense el guió.
Després de construir o dissenyar escenaris de futurs, pronòstics, anàlisis i diagnòstics de tendències, com ho traduïm tot plegat en acció? Com planifiquem, fins i tot, en contextos volàtils i de gran incertesa (per tant, amb anàlisis de tendències més febles)?
Després d’anys d’estudiar, fer recerca i practicant amb els millors (fent recerca a la universitat, també al Centre for Postnormal Policy and Futures Studies, o a consultores i agències…) en àrees com la prospectiva, models de negoci emergents, ciències socials aplicades, Systems Thinking i innovació, quan encara ni tan sols es parlava de “disseny de futurs” (al voltant de 2016) vaig començar a donar forma a Postfuturear fins a mitjans de 2019, quan ja va derivar en una agència o oficina per servir altres empreses, el sector públic, clústers…
2.-Molts escenaris i… quants camins?
Normalment, quan es desenvolupa l’anàlisi del que hauran de beure els escenaris de futurs de prospectiva, es fan basats en dades i informació del present, i d’un passat més o menys recent. Hi ha diferents mètodes i tipus d’escenaris, i en funció del que calgui, s’apliquen uns o altres. Tots han de tenir en comú una connexió raonable amb el present, un “camí” o unes instruccions de com arribar-hi.
Si només es busca inspiració, amb mètodes normatius més àgils i ràpids n’hi pot haver prou, de l’estil Design Thinking. Si es busca entendre diferents possibilitats materials o realistes, incloent les probables, o les plausibles (les que esperem que haurien de passar, o que creiem que realment tenen sentit i no són “al·lucinacions”), però també les més inversemblants però encara possibles. Amb aquests escenaris es pot treballar un coneixement més gran del que està passant en el mateix present, donar sentit a la nostra posició tant en el mercat com a la societat…
Si, en canvi, ens proposem donar forma a una Visió que es quedi només en un lema bonic, sinó que faci de guia o de referència de l’acció estratègica de llarg espectre, aleshores parlarem d’escenaris “Estel polar”, que és un àmbit que en innovació social també es treballa molt.
En general, no hi ha evidències científiques que el futur estigui predeterminat cap a un únic futur possible, sinó que s’obren diferents desenvolupaments possibles. Per això, i com a mínim des dels anys 1950, es treballa amb un mínim variat d’escenaris, que són hipòtesis d’allò possible en forma de narracions, objectes físics, però “imaginaris” o prototipus conceptuals, fins i tot curtmetratges… La creativitat va del bracet de les dades i de la part emocional.
3.-Quins són els temes que més t’interessa explorar? I els més comuns?
Ens acostumen a interessar, a mi i al meu grup, els temes que precisament estan generant grans transformacions, fins i tot si no les veiem o copsem en el dia a dia, però que poden ser significatius dins d’un temps. Per exemple, l’energia i la transició energètica són un “temacle” –com m’agrada anomenar als temes significatius. L’aigua, últimament, ha sigut un altre aspecte que ha aparegut en projectes i col·laboracions del darrer any –suposo que per motius obvis. En general, no només m’interessen les tendències emergents –amb menys interès en els hypes—, sinó sobretot les que anomeno “estructurals” o que actuen com a pilars de la societat, l’economia i la vida. I no se’ls pot prestar atenció, malgrat estar canviant.
De manera transversal, quan puc i podem, treballem marcs de feina propis partint de qüestions importants en ciències socials, filosofia i innovació, com les diferències de perspectives i formes de “veure” o “llegir” el món, i les profundes i quotidianes implicacions que poden tenir en processos com ara la presa de decisions, la negociació de projectes de transformació…
Segons sigui la fase o projectes que tinguem entre les mans, ens interessen tant les tendències i processos profunds, com la millora de l’impacte de la nostra feina i metodologies. O fins i tot innovar en les formes de veure com actuar
4.-Com entens la innovació?
Sense més complicacions, els moments en els que generem una novetat humana prou significativa. És a dir, és el mateix una innovació tècnica, que una innovació organitzativa, que una de cultural…
La realitat és que les innovacions acostumen a ser més aviat sistèmiques: per exemple, Heró d’Alexandria va inventar coses tan emocionants i tecnològiques com la màquina de vapor (Eolípila) o les portes mecàniques (per a un temple), però els seus invents no es van entendre ni aplicar perquè no tenien la funció que fa 200 anys o avui en dia els donem sistèmicament.
En canvi, Internet va començar a escalar en un món ja per sí molt mediatitzat i globalitzat; la teleconnexió immediata se sentia com una necessitat; i a poc a poc es van anar afegint, per part de comunitats de recerca i gent molt pionera, com si fossin capes de noves tècniques, protocols i altres conceptes que van anar obrint cada cop més les seves possibilitats. Després van venir els models de negoci dels anys 1990, 2000, la crisi de les punt com, i nous hàbits i comportaments de socialització, i tot plegat es va anar retroalimentant amb noves idees i possibilitats (i limitacions i legislació adaptada, és clar) fins arribar al que és avui en dia. La innovació no té mai un únic gust, és sistèmica, i el que li cal no és un geni, sinó un esceni o conjunt de persones.
5.-Pots avançar un possible escenari per a la indústria de la bugaderia d’aquí a 5 anys?
Ara estam i estic atenta a canvis profunds, menys evidents i de vegades, incòmodes. Poden ser aparentment sobtats (o, més ben dit, n’observem les manifestacions de cop, i de sobte, “existeixen”), però ja fa anys, fins i tot dècades, que estan mutant o variant.
Per a l’economia actual, 5 anys és bastant de temps, i pel nostre dia a dia, és molt (no ens costa imaginar fins i tot com estarem d’aquí a un any?). Però per a aquests processos més lents i estructurals (que poden ser tant de medi ambient, com tecnològics, com econòmics…) pot ser no sigui tant de temps.
A l’àmbit de la bugaderia només hi he entrat una vegada en el passat, així que no n’estic gaire informada –encara que en sigui, òbviament, usuària.
Ara potser tenim el cap en les IA, especialment les que generen text i imatge o vídeo, però els avenços d’altres menes de tecnologia d’IA a la indústria són més lents i, no sense falta de motius, més prudents. Per tant, si hi ha canvis importants, potser no es vegin tant en el producte final.
Sens dubte, els “temacles” que segurament interseccionen amb bugaderia i higiene són sobretot l’energia (tant per produir com per als usos en consum, la factura bimensual, etc), matèries primeres i l’aigua.
L’aigua és un bon exemple de canvis de mindset que podrien arribar. Estem veient que el règim de l’aigua podria canviar a mig i llarg termini, a part de les sequeres més circumstancials, i tenint en compte que al planeta sempre hi ha hagut zones amb menys accés a l’aigua, com ara les zones àrides de la península aràbiga.
Així, podríem veure sequeres temporals però que activin a diferents governs una actitud de més adaptabilitat i flexibilitat, disposant mesures, restriccions i tecnologies (com ara les dessalinitzadores) ocasionalment, però altres zones que es puguin “ariditzar” a llarg termini, es podria canviar a més llarg termini la relació i els usos de l’aigua, les restriccions “per defecte”, etc.
En aquest sentit, parlaríem d’un mapa d’usos més variat, on, combinat amb altres factors, potser hi hauria més preferència per serveis col·lectius (per potenciar l’estalvi d’energia i l’eficiència hídrica) com les bugaderies d’autoservei; una aposta per possibles nous teixits anti-taques, antimicrobians o anti-altres-situacions (a mesura que vagin apareixent)…
Seran 5 anys transicionant a noves perspectives.
compartir