“Crec que en aquest moment social, tenir rentadora a casa és un endarreriment”.

Per què necessitem cada cop més roba? La sostenibilitat és una moda o existeix una consciència real? Com evolucionaran els negocis que promouen la circularitat? Sobre tot això hem parlat amb Pilar Pasamontes, historiadora de la moda del segle XX i directora Científica de Moda de l’Institut Europeu de Disseny (IED). La seva visió estratègica i el seu coneixement de la història de la moda no podien faltar en el cicle d’entrevistes que estem realitzant juntament amb Girbau LAB per reflexionar i aportar llum sobre aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil i el sector de la moda.

– Cada any, al món, es produeixen al voltant de 100.000 milions de peces de roba. I cada habitant d’Europa consumeix uns vint-i-cinc quilograms de tèxtil a l’any i en descarta vint-i-dos. Pilar, com hem arribat a aquesta situació en què la roba ha perdut tant de valor?

La moda és un reflex de cada moment històric, i ara vivim uns anys estranys i convulsos. D’una banda, hi ha un excés de tot: de llavis, de pits, de tatuatges… i de roba. Alhora, hi ha una homogeneïtzació molt gran i una pèrdua del valor de les coses en general i de la roba en particular. Finalment, el missatge del reciclatge està molt interioritzat i sembla que dipositant cada cosa (també la roba) en el seu contenidor, el problema està solucionat.

– És, aleshores, la sostenibilitat només una ‘submoda’ dins d’aquest excés?

Neix com a resposta a una realitat, però és cert que la sostenibilitat s’ha posat de moda i, com qualsevol moda, passarà, però deixarà un pòsit, que en aquest cas segur que serà important. Hi ha hàbits vinculats a la sostenibilitat que no es perdran.

“Sembla que dipositant cada cosa (també la roba) en el seu contenidor, el problema està solucionat”.

– Però la moda abans ja era sostenible per si mateixa.

La moda abans era sostenible perquè el cost de tot era molt més elevat. Però és que, a més, tot anava molt més a poc a poc, la viralització no existia i no es tenia la necessitat de canviar de peces tan sovint. Maria Antonieta, per més Maria Antonieta que fos, no es podia permetre 300 vestits, però segurament tampoc els hauria volgut perquè no hauria tingut sentit per a ella.

– També les nostres mares i àvies feien moda sostenible.

Les que més. Cosint i recosint una i mil vegades la roba. I transformant-la quan era necessari.

– L’upcycling del qual ara tothom parla.

Exacte. De fet, tant a la passarel·la com a la universitat, aquesta tècnica tampoc no és cap novetat. A l’IED, com segurament passa en moltes altres escoles de disseny de moda, les grans firmes ens cedeixen restes dels seus teixits perquè els alumnes desenvolupin els seus projectes. Aquí l’upcycling es premia des de fa molts anys. A les passarel·les també podem trobar casos icònics de fa molts anys, com els inicis de Martin Margiela i els seus mocadors reconvertits en peces meravelloses.

– Reparar les peces també s’ha convertit en tendència.

Sí. Abans, fins i tot a les cases riques, hi havia cosidores que es dedicaven a repassar la roba perquè no tingués cap desperfecte. També a les fàbriques de teixit hi havia les zurcidores, que corregien les imperfeccions en els teixits quan a la màquina se li escapava un fil. Amb la desaparició d’aquest ofici, moltes fàbriques tèxtils van haver de tancar perquè es van arruïnar amb les pèrdues de teixit. Una llàstima. També em fascinaven les brodadores, que a més de personalitzar les peces ajudaven a dissimular els desperfectes. Per sort, a l’altre extrem de la moda de l’excés, s’estan recuperant tots aquests oficis que tornen en forma de moda sostenible, circular, social, inclusiva, i un munt d’etiquetes més.

– I què opines dels nous models de negoci vinculats a aquestes noves tendències, com la segona mà o el lloguer de roba?

Que de nous tampoc no en tenen gaire. Qui no ha heretat roba d’algú o ha demanat alguna peça per anar a un casament? Sí que és cert que com a models de negoci tenen molt camí per explorar. El lloguer de roba, per exemple, necessita que es trenquin molts tabús per incrementar la seva popularitat, ja que encara hi ha moltes persones que s’avergonyeixen de dir que la roba o els complements que porten són llogats. En canvi, és més habitual confessar que t’ho ha deixat algú, sobretot si aquest “algú” és una persona rellevant, perquè evidencia l’amistat i la confiança que us uneix.

– I la segona mà?

Jo sempre havia estat molt reticent a ella, perquè no suportava l’olor de les botigues. Recordo viatjar a Londres i veure el meu exmarit tornar-se boig a les botigues vintage mentre jo m’esperava fora perquè no podia respirar a dins. Ara la higienització ha millorat molt. També la venda per Internet hi ha ajudat. Encara més, en bosses, per exemple, moltes persones prefereixen comprar-les de segona mà, encara que de vegades fins i tot surtin més cares que noves, perquè tenen certa solera i no les fan semblar nou-rics. Aquí hi ha tot un mercat per explorar.

“Fes que la teva roba mostri com ets realment”.

– Parlant d’higienització. És cert que no tens rentadora a casa?

No. Fa anys se’m va espatllar la rentadora i vaig començar a anar a la bugaderia del barri. Vaig descobrir que, a més de ser més barat i sostenible, la roba quedava més neta, menys arrugada i durava més. Després, em vaig mudar i directament ja ni em vaig plantejar tenir rentadora. Crec que en aquest moment social, tenir rentadora a casa és un endarreriment. Ocupa molt d’espai i consumeix molts recursos. A més, als pisos compartits és motiu de discussió assegurat, per un tema d’ús i disponibilitat. A molts països nòrdics i als Estats Units la bugaderia és compartida i jo crec que anem cap aquí.

– Donem massa importància al rentatge de la roba?

Per salut i convivència, hem de portar roba neta, però la majoria de nosaltres no treballem en una fàbrica ni al camp, de manera que moltes vegades només serà necessari ventilar la peça. A més, això ajudarà que la roba ens duri més i llueixi millor, ja que, excepte el lli, són pocs els teixits que milloren amb els rentatges.

Hem de cuidar la roba com es mereix, i no només aquella que ens ha costat molts diners. Això és perquè amb la devaluació d’aquesta també hem perdut el valor de la cura.

“Ens haurem de quedar amb aquests excessos i les conseqüències que comportin”.

– Em dones algun consell per vestir de manera sostenible i amb estil?

Mira’t al mirall, però de veritat. No jutjant-te, sinó observant-te. I fes-ho de lluny, per prendre perspectiva. A partir d’aquí, vesteix-te com ho sentis, no com et diuen que t’has de vestir les xarxes socials ni els influencers. Això et permetrà diferenciar-te. La manera de vestir d’una persona ens diu molt de com és. Fes que la teva roba mostri qui ets realment.

– Per acabar, què creus que passarà amb l’excés de roba de què parlàvem al principi?

Doncs el mateix que amb l’excés de llavis, de pits i de tatuatges. Arribarà el moment en què la tendència canviarà, i alguns llavis, pits, tatuatges i peces de roba es podran transformar o eliminar, però en altres casos, no, i ens haurem de quedar amb aquests excessos i les conseqüències que comportin.

Aquesta entrevista forma part d’un espai de debat impulsat per Girbau LAB i So Good So Cute, que busca generar reflexió i aportar llum a aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil. Veure altres articles publicats.