A Europa, s’estima que, anualment, cada habitant consumeix 25 kg de tèxtil i en descarta aproximadament 22 kg. D’aquests, al voltant del 85-90% es dipositen a la fracció de resta, fet que significa que acabaran incinerats o en abocadors. Per què descartem gairebé tant tèxtil com en comprem? I per què no el dipositem on toca? Què es fa amb el tèxtil que sí que es recull selectivament? I qui està assumint el cost de tota aquesta gestió?
En el cicle d’entrevistes que estem realitzant juntament amb Girbau LAB per reflexionar i aportar llum sobre aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil, no podia faltar una conversa amb Pilar Chiva, directora de l’àrea d’economia circular de l’Agència de Residus de Catalunya. Amb ella hem aprofundit en com es gestiona el tèxtil un cop és descartat i què suposa aquesta gestió des del punt de vista econòmic, social i ambiental.
– Pilar, el tèxtil ha de ser considerat un residu com el plàstic o el vidre?
Segons la Directiva Marc de Residus (Directiva 2008/98/CE), un residu és «qualsevol substància o objecte del qual el seu posseïdor es desprèn o té la intenció o l’obligació de desprendre’s». I, malauradament, a Catalunya ens desfem d’uns 20 kg de tèxtil per habitant i any. Un tèxtil que, si ens centrem en les peces de vestir, s’ha fet servir de mitjana només set vegades. Clarament, el tèxtil és un residu que es genera en quantitats enormes.
“A Catalunya ens desfem d’uns 20 kg de tèxtil per habitant i any”.
– Però precisament per aquest poc ús que sovint se li dona, sembla contraproduent parlar del tèxtil com un residu.
Certament, el repte és aconseguir que el tèxtil no arribi a ser un residu. I quan no es pugui evitar, que la seva gestió sigui el més eficient possible. Respecte al que comentes, la Directiva de Residus de la Unió Europea preveu que certs residus, un cop gestionats adequadament a través de plantes autoritzades, deixin de ser considerats residus i es puguin introduir com a recursos al mercat. És el que s’anomena la “fi de condició de residu”. Esperem que la normativa que desenvolupi aquesta figura per al tèxtil s’aprovi aviat, ja que és un residu molt susceptible de deixar de ser-ho amb una mínima intervenció dels gestors, i això agilitzaria molts processos.
“La Directiva de Residus de la Unió Europea preveu que certs residus, un cop gestionats adequadament a través de plantes autoritzades, deixin de ser-ho i es puguin introduir com a recursos al mercat en la que s’anomena la fi de condició de residu”.
– Com es gestiona actualment el residu tèxtil?
Fins ara, d’una manera totalment voluntària. A la majoria dels països de la Unió Europea, i això inclou l’Estat espanyol, han estat principalment les entitats socials que, en col·laboració amb les administracions locals, han instal·lat contenidors als municipis per fer aquesta recollida. Però com que és una acció voluntària, la recollida selectiva de la fracció tèxtil a Catalunya és només del 13%. La resta del residu tèxtil va a parar a la fracció resta i, per tant, a l’abocador o a la valorització energètica. A partir del gener del 2025, i gràcies a la directiva europea i a la llei de residus i sòls contaminats per a una economia circular, tots els municipis hauran de responsabilitzar-se d’aquesta recollida. I ben aviat, de la mateixa manera que passa amb els envasos, els electrodomèstics i altres residus, seran les empreses que posen en circulació aquests tèxtils les que hauran d’assumir els costos i l’organització de tota aquesta gestió. Esperem que tot això incrementi la quantitat de roba recollida de manera selectiva.
“La recollida selectiva de la fracció tèxtil a Catalunya és només del 13%. La resta del residu tèxtil va a parar a la fracció resta i, per tant, a l’abocador o a la valorització energètica”.
– Com se sap que només el 13% es recull de manera separada?
A través d’un estudi de caracterització del residu, el que anomenem la “bossa tipus”. Es pren una mostra representativa de la fracció de residus municipals generats a Catalunya i s’examina manualment què hi ha dins. A Catalunya, l’últim estudi es va fer el 2014 i va resultar que a la fracció resta hi havia un 4,11% de residu tèxtil; és a dir, el 4,11% de tota la fracció resta és tèxtil. Aquesta dada, juntament amb les quantitats recollides selectivament, ens permet estimar quina quantitat de residu tèxtil es genera i, en conseqüència, quin percentatge es recull de manera selectiva.
De totes maneres, aquestes dades són una mica imprecises. L’última caracterització de residus es va fer fa deu anys i seria important actualitzar aquest estudi, ja que estem convençudes que el percentatge ha pujat fins a un 6 o fins i tot un 8%, però no ho sabrem fins que es realitzi. És un estudi costós, però l’estem impulsant.
– Tornant als costos de la recollida i gestió. Pagaran més les empreses que posin més roba al mercat?
Estem pendents del detall de la directiva, però clarament serà així. Els productors (fabricants i importadors) hauran de contribuir al sistema amb una quantitat per cada peça que posin al mercat. I també aquells que comercialitzin roba de menor qualitat. Qui més contamini, més pagarà.
“[Pel que fa als productors tèxtils] qui més contamini, més pagarà”.
– Qui està pagant tota aquesta gestió ara?
En part els ajuntaments i, per tant, la ciutadania, sobretot per la quantitat de residus que va a la fracció de resta. I també les empreses (moltes vegades amb finalitats socials) que gestionen aquests residus que, tot i que és cert que generen llocs de treball amb aquesta gestió, no haurien d’assumir aquests costos, ja que sovint no són ni rendibles. I a mesura que augmenti la quantitat de residu tèxtil recollit, més negatiu serà aquest balanç econòmic i més necessària serà, per tant, la contribució per part dels productors.
– Fa unes setmanes, les patronals europees de classificació i reciclatge tèxtil van llançar un comunicat en què asseguraven que el cost de les peces de segona mà classificades ja és inferior al cost de processar-les i que això estava portant el sistema de recollida i reciclatge al col·lapse.
Exactament. I això passa perquè la sobreproducció i el sobre consum de tèxtil estan generant molt més residu que, a més, cada cop és més complex de gestionar per la seva composició i baixa qualitat. Per això des de l’ARC hem publicat una guia de contractació dirigida als ens locals per ajudar-los a gestionar aquest tema. És necessari contractar formalment el servei de recollida i gestió del residu tèxtil, igual que passa amb la resta de residus, i cal pagar un preu just per aquesta gestió.
“És necessari contractar formalment el servei de recollida i gestió del residu tèxtil, igual que passa amb la resta de residus, i cal pagar un preu just per aquesta gestió”.
– Què passa amb aquests tèxtils un cop els dipositem al contenidor?
Les empreses gestores de residus els porten a les plantes de classificació, on es treballa sota els principis de la jerarquia de residus que, després de la prevenció, prioritza la preparació per a la reutilització. Això vol dir que es classifica la roba perquè pugui ser comercialitzada de nou, en botigues pròpies o de tercers. I la que no es pot comercialitzar per les seves característiques o estat passa a ser reciclada per a altres usos (draps, farciment de coixins, altres indústries, etc.), procurant sempre que la mínima part acabi sent destruïda.
– I què passa amb la polèmica de la roba que s’envia a altres països?
La majoria d’empreses gestores no poden assumir tota la roba que recullen, de manera que una part la venen a altres empreses. I, a vegades, aquestes gestores es troben en altres països. Seria ideal que tota la gestió es pogués fer localment, però si no és així, és imprescindible que aquesta roba que s’exporta a altres països estigui prèviament classificada i s’adeqüi a les seves necessitats i realitat perquè allà pugui ser reutilitzada o reciclada i, en cap cas, acabi en abocadors.
“És imprescindible que aquesta roba que s’exporta a altres països estigui prèviament classificada i s’adeqüi a les seves necessitats i realitat”.
– Aleshores, hem de dipositar tots els residus tèxtils al contenidor de la roba, fins i tot aquells trencats o bruts?
Sí, perquè són els gestors de residus els qui han de classificar-los per decidir quin ús o finalitat poden i han de tenir. El que queda clar és que si el tèxtil no es recull selectivament, segur que acaba desaprofitat.
– Però sovint sentim a dir que el reciclatge tèxtil és complicat.
Cert, i cada cop més. Les peces es fabriquen amb teixits de baixa qualitat i normalment barrejant fibres molt diferents, cosa que fa difícil que es puguin reciclar per a un nou ús i, sobretot, que mantinguin o incrementin el valor del producte original. Per això, fa dos anys va néixer el Pacte per la Moda Circular. Es tracta d’una iniciativa impulsada per la Generalitat de Catalunya que busca crear sinergies entre els diferents actors de la cadena de valor del tèxtil per accelerar l’economia circular en el sector i, per descomptat, ajudar-los a complir amb les noves normatives europees.
– I s’estan veient avenços?
Molts. Les marques, per sostenibilitat, però també per imperatiu legal i per economia, estan començant a dissenyar d’una altra manera, creant peces més duradores, més fàcilment reparables i incorporant matèries primeres reciclades. Des del Pacte, per exemple, s’ha impulsat Retexcat, un projecte que agrupa diferents actors de la cadena de valor i que té com a objectiu incorporar material reciclat procedent d’aquestes peces descartades a les noves col·leccions de les marques, fent servir infraestructura local per a aquest reciclatge. Però també s’han fet moltes altres col·laboracions que estan permetent millorar la circularitat de la indústria tèxtil a Catalunya. Els resultats encara són modestos, però l’important és que avancem.
“Les marques, per sostenibilitat, però també per imperatiu legal i per economia, estan començant a dissenyar d’una altra manera”.
– Que les empreses tèxtils treballin d’aquesta manera és molt interessant. I també que hagin d’assumir el cost de la gestió del final de vida dels seus productes. Això acabarà repercutint en el preu final de la roba?
Probablement, però és un canvi positiu. Que la roba costi més (de fet, el que realment val) obligarà els fabricants a donar un valor afegit a les seves peces. Per la seva banda, el consumidor prestarà més atenció a què compra. Tot això esperem que redueixi el consum de roba i també el residu. Tots hi guanyarem, començant pel planeta.
“Que la roba costi més obligarà els fabricants a donar un valor afegit a les seves peces”.
– Excepte les empreses, que veuran com els seus beneficis disminueixen.
No necessàriament. El que sí que hauran de fer és esforçar-se per pensar en nous models de negoci que els permetin facturar sense introduir tantes peces noves al mercat. Aquest és, de fet, l’objectiu de l’Estratègia de la UE per als productes tèxtils sostenibles i circulars.
– Com per exemple?
La servitització, la reparació o la segona mà són vies a explorar. Des de l’Agència de Residus de Catalunya hem obert una línia de subvencions orientades a fomentar l’economia circular, sobretot per finançar proves pilot, prototips, etc. Aquests fons, a més, provenen dels cànons que els municipis i les empreses paguen per l’ús dels abocadors i les incineradores.
– I què passarà amb les empreses ultra fast fashion que estan introduint producte des de fora d’Europa?
La normativa europea té com a objectiu que tots els productes que es comercialitzin a Europa compleixin els mateixos requisits i assumeixin els costos que els pertoquen. Serà molt important invertir recursos a controlar les fronteres perquè aquestes empreses juguin amb les mateixes regles. Si això no es fa, l’únic que s’aconseguirà és enfonsar la indústria europea. La normativa ha d’anar acompanyada de sistemes de control molt potents.
“La normativa europea té com a objectiu que tots els productes que es comercialitzin a Europa compleixin els mateixos requisits i assumeixin els costos que els pertoquen”.
– També serà imprescindible la sensibilització de la ciutadania.
Totalment. Des de l’Agència de Residus de Catalunya estem fent molts esforços en aquest sentit. Fa tres anys que impulsem la Reborn, una desfilada de roba de segona mà que es presenta en el marc de la 080 Barcelona Fashion. També hem fet campanyes amb influencers que connecten amb el públic més jove i comptem amb una exposició mòbil que promou la moda sostenible d’una manera molt propera. I just ara estem treballant en una campanya dirigida al conjunt de la ciutadania perquè prengui consciència sobre el paper que juga el residu tèxtil a la nostra societat.
– Quin és el missatge que vol transmetre l’Agència de Residus de Catalunya pel que fa a la relació de la ciutadania amb el tèxtil?
El missatge més important és el de la jerarquia de residus, que comença per la prevenció. Es tracta d’allargar la vida útil de la roba al màxim per no generar el residu. Ja sigui reutilitzant-la, intercanviant-la, donant-la i, per descomptat, comprant de manera conscient. I un cop arribi el moment de desfer-se’n, dipositar-la al contenidor de roba per permetre la seva reutilització o reciclatge.
Aquesta entrevista forma part d’un espai de debat impulsat per Girbau LAB i So Good So Cute, que busca generar reflexió i aportar llum a aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil. Veure altres articles publicats.
compartir