Conversar amb la Maria és moure entre el micro i el macro de la ciutat. Arquitecta urbanista i actualment Arquitecta en cap de l’Ajuntament de Barcelona, en aquesta conversa, la Maria ens parla com la ciutat crea o dificulta les condicions que estructuren la vida dels veïns i veïnes de la ciutat: des del planejament i la programació d’equipaments fins a la manera com es despleguen espais de trobada com son els parcs, el transport públic o les biblioteques i centres cívics, i defensa que les ciutats són, per definició, obertes i heterogènies, i que el repte és conviure sense ingenuïtats: entendre el veïnatge no com a “bonisme” ni amistat obligada, sinó com una forma quotidiana de convivència.
També explora la relació entre el veïnatge de ciutat i el veïnatge entre els veïns d’escala amb qui pots compartir serveis com la bugada, i com els dos creen una forma de veïnatge estès o un continu de veïnatge clau per viure a la ciutat.
Finalment també situa aquest veïnatge a petita escala com una palanca de canvi a problemes més estructurals, com la soledat creixent no només entre la gent gran o les tensions culturals fruit de la por a la diferència.
Escolta l’entrevista original
Al cicle Veïnat estem obrint converses sobre maneres de viure més sostenibles, econòmiques i comunitàries, i inevitablement acabem tocant l’habitatge. El debat polític, cívic i mediàtic se centra sobretot en l’emergència habitacional, les dificultats d’accés i el manteniment de l’habitatge. Però avui voldríem deixar al costat la urgència per un moment i centrar-nos en altres dimensions de l’habitabilitat i els seus reptes. Què perceps que està afectant el dia a dia de la gent a casa seva o a la ciutat?
La primera cosa que hauríem de reconèixer és que tenim una societat heterogènia, molt més que en moments anteriors. Les crisis urbanes no són tan noves: hi ha hagut crisis d’habitatge abans. Potser la més nova és la crisi climàtica. I les desigualtats també ens han acompanyat sempre. Potser el que ara és punyent és que crèiem que ja les havíem deixat enrere i tornen a aparèixer.
Si som conscients d’aquesta heterogeneïtat, una cosa que s’evidencia és que quan expressem problemes en conceptes genèrics, després cal introduir el matís: perquè aquestes problemàtiques no afecten ni tenen el mateix impacte segons les persones que tens davant. I això, en la definició de polítiques públiques i també en els grans titulars, s’ha de tenir present.
Tenim una població que envelleix i, al mateix temps, una part de població que està molt sola. Hi ha models de vida que mentre la família existia estaven molt bé, però quan hi ha membres que van desapareixent, aquesta soledat no volguda genera un doble impacte: s’hi suma l’envelliment i canvien les circumstàncies familiars.
I després hi ha la condició de ciutat. Les ciutats, per definició, tenen població nouvinguda. Sempre estan obertes. A mi em crida molt l’atenció una escena diguéssim normal a l’autobús. Soc molt “mirona”, miro molt el món que m’envolta. I m’impressiona veure com una persona que ve d’un altre país té una necessitat de connectar-se al lloc d’arribada, però també de mantenir el lligam amb qui està a vuit mil o deu mil quilòmetres. Al transport públic veus gent amb la seva vida aterrada aquí, però amb una antena col·locada en una conversa amb un familiar en una altra franja horària. I en un món tan incert, quan obres el diari hi ha dies que dius “no sé on anirem”, crec que una tasca nostra és pensar com aportes esperança també, com aportes futur, si la gent ve a les ciutats per trobar oportunitats, per construir aquest futur. Tot això crec que està sobre la taula.
Has mencionat la soledat, i és un tema central també de la nostra conversa. Barcelona és una ciutat molt compacta, però hi ha una soledat creixent que no només afecta gent gran, també a la gent jove o a les famílies monoparentals. Com interpretes aquesta paradoxa? I què s’està fent, o què cal fer, per abordar-la?
Barcelona és compacta, si. I podries dir: no té sentit que visquem tots tan junts i que hi hagi soledat no desitjada. Però cal posar sobre la taula realitats diferents: hi ha països on la gent va a les ciutats a desaparèixer, a que no la trobin. Aquí, per cultura i manera de fer, la ciutat ha donat peu a escales de veïns on més o menys sabies qui era el veí de dalt o la senyora del costat. I això s’ha anat perdent tot i que no és generalitzable: depèn de zones, depèn de moments, depèn del teixit del barri.
Ara bé, també tenim infraestructures que sostenen aquests vincles importants. Els mercats per exemple fan una funció social molt gran: de dilluns a divendres hi ha gent gran que va a comprar i té mitja hora de conversa. Tenim parcs, centres cívics. La ciutat, des de la política pública, ha fet històricament un esforç per generar equipaments i espais de trobada. El programa de biblioteques, els plans estratègics, tot això té un impacte important.
I alhora hi ha un altre element que potser fa por: la pandèmia va evidenciar una soledat en edats diferents. També està bé posar sobre la taula la discussió sobre les xarxes socials. No ho dic com arquitecta, ho dic també com a mare. La capacitat d’aïllament que produeixen aquests dispositius… abans miràvem la tele en família o amb veïns, perquè algú tenia tele i la resta no. Hi havia discussions, s’havia de triar. Avui cadascú pot veure el que vol quan vol i on vol. I am tot això hi ha una contradicció: superposició aparent que hauria de superar la soledat, però al mateix temps una condició d’encapsulament individual.
Des del punt de vista de l’arquitectura i de l’administració local, la nostra feina és generar escenografies perquè la vida passi. Jo no defineixo la vida, jo genero condicions. I m’encanta quan la vida sorprèn. Per exemple, veure jovent ballant i fent coreografies en espais que no estaven “programats” per això. Coses com aquestes apareix en llocs petits i s’estén. Així que crec que a vegades ens hem de dedicar més observar i a veure què passa.
És molt interessant aquesta mirada sobre la relació entre pràctiques quotidianes i la ciutat. La bugada és potser també un exemple proper d’una pràctica quotidiana que ha anat canviant amb la ciutat. Des de les rentades als safareigs públics fins a la rentadora a casa, o ara amb les bugaderies d’autoservei. Quin rol creus que pot tenir l’administració per observar, promoure o facilitar pràctiques compartides a la ciutat?
Aquí hi ha una idea que a mi m’interessa molt, que son les anomenades innovacions socials. Sempre hi ha la discussió de si venen de fora o de dins del marc establert. Jo ho visualitzo com una membrana. L’activisme des de fora tensarà les costures de l’statu quo, i això està perfecte. Però també, els que som a dins, podem empènyer la membrana -des de dins- per veure quina flexibilitat té. A mi m’encanta testar fins on pots estirar. Crec que és la suma de les dues coses.
I si em permets una crítica a alguns posicionaments contemporanis aparentment sostenibles: soc una defensora del vianant i del transport públic perquè és la mateixa resposta respecte a allò col·lectiu. Ser sostenible avui a la ciutat crec que no és tenir una casa amb el teu hort, el teu pa i la teva placa. Crec que les solucions individuals no seran sostenibles. Si tenim alguna possibilitat, seran solucions col·lectives.
Per això em sembla interessant aquesta conversa de repensar espais comunitaris com les bugades compartides. Quin sentit té que cadascú tingui una màquina endollada a casa, individual, que uses pocs cops a la setmana, i que a sobre ocupa un espai escàs? Però el que m’interessa més de tot això és un tema clau, que és el civisme. Promoure un sentit de comunitat als edificis i viure en una ciutat és també un escala de civisme. No cal que siguem amics. Hem de ser capaços de conviure.
Si els espais que dissenyem generen situacions on això es posa en pràctica, estàs entrenant la tolerància i el respecte. No una tolerància condescendent, sinó conscient. I potser ens estalviaríem molts posicionaments si veiéssim que al final del dia l’espècie humana és bastant similar arreu del món. I sí: tothom renta la seva roba bruta, perquè a ningú li agrada anar brut. La gent no va bruta per decisió.
I quan parlem d’aquestes pràctiques compartides a l’edifici, quines són les palanques reals d’un ajuntament per crear condicions favorables?
Primer he de dir que jo no treballo sola. Això d’arquitecta en cap és molt ampli, i a vegades la gent pregunta “tu què fas?”. No és una torre de marfil. Un ajuntament té eines de planejament, i amb el planejament es poden promoure coses. També hi ha la dimensió de l’habitatge públic, i la de la programació d’equipaments.
Un exemple que ara tenim sobre la taula és un pla de lavabos públics. No parlem de bugades públiques, però sí d’aquest pas de l’individual a solucions compartides que donen dignitat i faciliten la vida. I després, quan dissenyem espai públic, generem espais de trobada. Tenim grans parcs, però també “parcs de butxaca” que tenen una domesticitat més propera. Veus cinc o sis persones, gent gran, que baixen al solet, amb cadires, i passen una estona. Aquesta mirada és important. I torno al que deia: sense bonisme. Conviure no és establir llaços d’amistat obligada. És dignitat humana. Entro a l’autobús i dic bon dia. Veig aquella persona cada dia. És un reconeixement: et veig, fas un servei, et saludo. I això construeix ciutat.
Parlem del concepte de veïnatge, que és un dels temes que estem explorant al Veïnat. Per tu, què implica el bon veïnatge a Barcelona? I quines condicions pot generar la ciutat per promoure’l?
Com deia la ciutat és un espai heterogeni i això no és bo ni dolent. És una condició. I davant d’una realitat heterogènia tens dues opcions: o subdividir i especialitzar espais, o fer-los el més accessibles possible perquè sigui la vida, aquesta heterogeneïtat, la que els doni color, sempre sobre la premissa de convivència. Cap ús pot menjar-se al 100% l’altre. Això ha passat al llarg de la història de les ciutats, aquí i en altres llocs. Així que el bon veïnatge, per mi, té a veure amb una cosa inherent a la condició humana: superar la por a allò desconegut i a la diferència. Hem de facilitar espais i condicions que demostrin que aquesta diferència és, en gran part, artificiosa. Les criatures també ho mostren: juguen amb qualsevol cosa que hi hagi, i els és indiferent la criatura que tenen davant, si parla el mateix idioma o no. Hi ha un llenguatge universal. I tu has d’acceptar que els veïns no han de ser iguals que tu. En una ciutat, el veïnatge és el reconeixement d’un espai on podem conviure en democràcia i llibertat. Hi ha una cohabitació i un esforç, o curiositat, de coneixement de l’altre. No del prejudici. Perquè problemes en tenim tots, i hi ha gent bona i gent dolenta a cada casa, i al final del dia les preocupacions humanes són compartides. Crec que aquesta manera d’entendre el veïnatge l’hem fet en el passat, ho hem de fer en el present i ho haurem de seguir fent en el futur.
Dit això a mi hi ha un veïnatge que m’interessa menys que és el que genera murs. A vegades la gent entén “quotidià” com “còmode” i crec que és un error. El bon veïnatge es posa a prova al metro, a l’autobús, al carrer. El metro et porta d’un lloc a l’altre. I precisament per això, quan pensem la ciutat, no ho podem fer només des de la comoditat quotidiana del meu entorn més proper. Deixem-nos portar i descobrim. En llocs on no has estat mai, segurament descobriràs que el teu veí té un públic de la mateixa qualitat. Els blocs són diferents, sí, però no és un apriorisme. Hi ha coses interessants a qualsevol racó de la ciutat. Així que crec que el veïnatge no pot ser una excusa per tancar-se. Al revés: un bon veïnatge és en el conjunt de l’espai on tu et mous. I és molt interessant veure com el veïnatge pot ser discontinu. Si fas dibuixar a una criatura el plànol de la ciutat que té al cap, pot posar casa dels avis molt a prop encara que estigui a l’altra punta. Perquè és un mapa de nodes i xarxes. A mi m’agradaria que la gent tingués al cap aquest veïnatge: no hi ha una jerarquia de “el meu barri” com a límit. És una actitud de viure la ciutat.
I com connectes aquest veïnatge de ciutat amb el veïnatge d’escala, el de l’edifici, on pots tenir serveis compartits? Pot ser un entrenament per a un veïnatge més ampli?
Totalment. Quan comparteixes espais i pràctiques quotidianes, estàs entrenant una forma de convivència. I insisteixo: no cal bonisme ni amistat obligada. Conviure és reconèixer l’altre, aprendre a gestionar friccions, practicar civisme. És un aprenentatge.
El veïnatge d’escala, el de l’edifici, pot ser una palanca perquè després, quan surts, no et sorprengui la diferència. Perquè ja tens pràctica en l’esforç de convivència. I això és important també per problemes estructurals: la soledat, les tensions culturals fruit de la por, la sensació que el món és incert. Quan tens espais on la vida passa, tens també oportunitats per fer visible que “la diferència” no és una amenaça per defecte.
Per anar acabant, mirem cap al futur. Com t’imagines l’evolució de les pràctiques compartides entre veïns a Barcelona?
Sobre el futur tinc un amic que em va ensenyar una frase: que el futur s’escriu en el present. La població del futur ja ha nascut, ja està aquí. I estaria bé no espatllar-ho gaire.
Soc optimista, perquè sinó, no em dedicaria al que em dedico. I també crec que sempre podem millorar o, més que res, adaptar. I hem de pensar que es farà gran una generació que ja no té un arrelament igual que les generacions anteriors. Això és interessant: hi haurà una part més proactiva de cadascú per buscar quin veïnatge necessita en cada etapa de la vida.
No és el mateix el frenesí d’una ciutat gran que una ciutat intermèdia amb serveis. I al nostre país tenim serveis a tot arreu. Estem a distàncies on es pot assegurar servei sanitari, educatiu, cultural i recreatiu. La pandèmia, per exemple, va demostrar la importància d’adaptar-se. Així que m’imagino un futur on aquestes pràctiques comunitàries es generaran més, i on el concepte de veïnatge serà més dinàmic, amb capacitat d’entendre’l com un continu entre territoris, i maneres de mirar menys acotades.
Foto: Ceci Firmia
compartir