La indústria de la moda és la responsable d’entre el 8 i el 10% de les emissions de CO₂ al món i una de les principals consumidores d’aigua (The environmental price of fast fashion) i, òbviament, una de les etapes més crítiques és la de producció de la peça.
Però sabies que la fase d’ús de la roba també té un gran pes en aquestes xifres? De fet, un estudi recent de l’OCU assegura que aquesta és la segona fase del cicle de vida d’una peça que més impacte ambiental negatiu genera, suposant fins al 34% del total. Encara que més conservadors, també són significatius les dades de Mitra Future Fashion que, després d’analitzar el consum de tèxtils a Suècia, va concloure que la fase d’ús podria contribuir amb el 14% dels impactes climàtics totals del consum de roba.
Sigui major o menor, aquesta xifra es podria reduir significativament si la roba ja fos dissenyada tenint en compte una major optimització d’aquesta fase d’ús i, per descomptat, si consumidores i consumidors tinguéssim suficient cultura tèxtil per relacionar-nos el millor possible amb la peça des del mateix moment en què ens plantegem adquirir-la. Ja el 2015 la firma de texans LS&Co. va publicar un estudi en què assegurava que l’impacte climàtic dels seus jeans es podia reduir fins a un 75% en la fase d’ús només rentant-los amb menys freqüència.
Precisament per això, des de So Good So Cute, i en col·laboració amb l’espai d’innovació col·laborativa Girbau LAB, hem decidit realitzar una sèrie d’entrevistes a professionals del sector orientades a aportar llum a aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil. I, com no podia ser d’una altra manera, iniciem aquesta sèrie conversant amb la directora de Girbau LAB, Clara Guasch.
– Clara, per què aquesta aposta de Girbau LAB per generar conversa sobre l’impacte que té el tèxtil en la fase d’ús?
Des de Girbau LAB tenim clar que volem col·laborar i aportar coneixement per generar solucions conjuntes que permetin la circularitat dels tèxtils en tot el seu potencial. Però el que veiem és que, en general, s’està posant molt èmfasi en projectes que se centren en la fase de producció i/o en la fase de reciclatge. El “principi” i el “final” d’una peça. I això està molt bé, però si pensem en circularitat, hi ha més.
La fase de producció fa temps que està en el punt de mira per motius ben coneguts com l’elevat consum energètic, hídric i químic de la producció tèxtil en general.
La tèxtil és una indústria extremadament resilient i innovadora, molt acostumada a transformar-se i reinventar-se, i que ja fa temps que avança cap a un altre model productiu. Per descomptat, queda molt recorregut i sobretot queda molt espai per influir en el canvi des de la fase de disseny de producte que, al seu torn, té un impacte important en l’ús.
La fase de reciclatge, òbviament, és crucial quan parlem de circularitat tèxtil. I també s’està avançant i innovant molt en aquest sentit, però és possible que l’avenç d’aquesta fase generi un efecte Jevons. La paradoxa de Jevons explica que la solució a un problema tecnològic (el reciclatge en aquest cas) genera un efecte crida al consum del recurs al qual aquesta tecnologia ha beneficiat en eficiència, la qual cosa fa que aquest mateix problema que es vol resoldre augmenti en lloc de disminuir.
En aquest cas, com veiem que hi ha una solució (el reciclatge) que “elimina” el problema (el residu) i el converteix en un nou recurs, tant productors com consumidors baixem la guàrdia i no sentim la necessitat de canviar hàbits. El resultat és que es produeix més i es consumeix més en un cercle que, a més, no necessàriament té a veure amb l’economia circular, ja que aquesta requereix de la màxima eficiència en la utilització i aplicació de recursos. Tot i així, l’economia circular també té pèrdues, tant en termes de quantitat (cada cicle implica energia i inputs nous; i per cada quilo de roba reciclada no obtenim un quilo de roba nova), com de qualitat.
És a dir, encara que la indústria tingui solucions per gestionar-la, no és col·lectivament intel·ligent utilitzar una peça deu vegades i enviar-la a reciclar. Hauria de poder usar-se molt més abans del seu fi de vida.
Amb tot, veiem que existeix un gran camí en la prolongació de la fase d’ús. I per això des de Girbau LAB tenim interès en generar un diàleg i crear iniciatives que ho possibilitin.
«Veiem que hi ha un gran camí en la prolongació de la fase d’ús d’una peça de roba».
– Però la realitat és que a consumidores i consumidors ens costa força allargar la vida d’una peça de roba, ja sigui perquè es deteriora en poc temps o per un tema de moda i hàbits de consum.
Exactament. I aquí entra en joc tot el que té a veure amb la cultura tèxtil i la seva difusió. Per a mi, aquí hi ha tres elements clau:
El primer, la qualitat de la peça d’origen. En aquest sentit, té una rellevància especial la fase de producció (quins materials, teixits, acabats, qualitats, funcionalitats, etc., s’estan utilitzant), però també el coneixement que la compradora o comprador té al respecte per triar una o altra peça segons les necessitats i funcionalitats que li vulgui donar. No buscaràs el mateix en una peça tècnica (funcionalitat), en una peça bàsica de fons d’armari (qualitat i atemporalitat) o en una peça per a una ocasió especial (materials, disseny).
El segon és l’ús que fas de la peça. Els hàbits de cada persona són diferents, i és important que les marques comuniquin i comparteixin informació sobre els millors usos i pràctiques per a les seves peces. Per exemple, que un vestit em duri vint anys perquè me l’he posat tres vegades no és el més rellevant. El que és interessant és que es pugui utilitzar molt per aprofitar els recursos que s’hi han invertit, ja sigui per la seva versatilitat, disseny o qualitat, o pel model de negoci en què es basa aquest ús.
I el tercer, la cura de la peça, que també varia segons el cas. Als nostres armaris hi ha molta diversitat: peces de fons d’armari, peces especials, peces tècniques, etc. Cada tipologia requereix una atenció i cura diferents. I les persones hem de saber llegir i entendre el que ens diuen les etiquetes per conèixer les necessitats específiques de rentat i cura, prolongar la qualitat, evitar que es deformin, reduir l’emissió de microfibres i microplàstics, etc. Tot això és una cultura que cal valorar i divulgar, perquè és la que tindrà més efecte en la reducció d’impactes i en la durabilitat de les peces.
A Girbau comptem amb la Roser Zapata, que és una experta en aquests temes i que en aquesta entrevista ens donava quatre consells per reduir l’impacte ambiental de la nostra bugada.
– El tema específic dels microplàstics donaria per a una entrevista a part, però existeix alguna solució per evitar que arribin al mar?
Certament, aquest tema dona per molt i està ple de matisos. Però per fer-ho breu, estem parlant d’unes partícules que es generen per degradació del material quan s’utilitza i que bàsicament depenen de la qualitat i el mètode de producció del material (en el cas dels sintètics) i, en segon lloc, de la tipologia de la peça i l’ús que se’n fa.
Hi ha mètodes de producció que generaran més o menys telòmers que es desprendran amb més o menys facilitat al llarg de les diferents fases, i tècniques de filatura i teixidura més o menys proclius que altres al despreniment de fibres. També els acabats, colors, estampats, tactes, funcions i un llarg etcètera influiran en el comportament de la peça durant la seva vida útil i, per tant, en la quantitat de microplàstics que anirà perdent. De totes maneres, l’ús desgasta per defecte, i fins i tot les peces de més qualitat perden fibres amb el temps.
En aquest sentit, potser una solució interessant seria que el productor facilités informació específica sobre aquest tema en l’etiqueta de la peça. Una indicació o projecció sobre quin serà el comportament de la peça perquè puguem escollir amb més coneixement (materials que desprenguin menys microplàstics quan la funció no requereixi d’altres més específics), evitar certs usos més abrasius quan no sigui necessari (l’abrasió per fregament allibera microplàstics a l’aire) o rentar-la en condicions que evitin, en la mesura del possible, que arribin al medi aquàtic o que ho facin en menor quantitat.
– També ens deies que l’impacte en l’ús depèn del model de negoci associat a l’ús de la peça.
Totalment. I és que l’ús no implica necessàriament la possessió de la peça. Estem veient com la servitització a través del lloguer, l’intercanvi i la reutilització s’està posant de moda. Però perquè això funcioni, tornem a la importància de la qualitat de les peces i la cultura tèxtil de la ciutadania.
– En aquest sentit, encara hi ha una certa barrera cultural envers l’ús de roba de segona mà.
Sí, no sé si és una barrera cultural o personal, però està clar que moltes persones tenen reticències a vestir roba de segona mà. Una solució interessant en aquest sentit passa per garantir la higienització industrial d’aquestes peces, cosa que probablement incrementarà les possibilitats d’èxit d’aquest model de negoci.
– Llogarem la roba en lloc de comprar-la?
Crec que tots dos models conviuran. Imagino peces de fons d’armari en propietat, que tenen un ús intensiu i, per això, han d’estar fetes amb molta qualitat i ser fàcils de cuidar a casa. I serveis de lloguer per a peces que fem servir en ocasions específiques, com la roba tècnica o la roba més especial, que requereix un rentat més professional. El repte és aconseguir que les peces no es quedin guardades als armaris; per això ja tenim els museus: els recursos que ja hi ha en circulació s’han d’aprofitar al màxim.
«El repte és aconseguir que les peces no es quedin guardades als armaris; per això ja tenim els museus».
– Un altre tema que ha aparegut abans i que és clau per incrementar aquesta fase d’ús és la necessitat d’afrontar la cultura de les tendències i la roba que passa de moda.
Sens dubte. La reutilització de la roba també passa per revisar els cànons estètics actuals de manera que ens permetin superar aquesta barrera. Els i les professionals de la moda del segle XXI tenen un paper molt rellevant en aquest sentit. Dissenyadors i, sobretot, estilistes tenen un paper essencial aquí.
També serà molt important posar en valor la bellesa, per exemple, del material envellit. Uns texans desgastats ja ens agraden, però en moltes altres peces no s’admet aquest efecte.
«La reutilització de la roba també passa per revisar els cànons estètics actuals […] Dissenyadors i, sobretot, estilistes tenen un paper essencial aquí».
– Com el famós «La arruga es bella» d’Adolfo Domínguez.
Exacte. I el cert és que avui dia a ningú li desagrada el lli arrugat perquè tenim la percepció que és bonic. Però, en canvi, no passa el mateix amb el cotó. Per això serà tan important la cultura tèxtil en general, per poder triar una o altra peça en funció de criteris més amplis.
– Clara, per acabar, algun projecte de Girbau LAB relacionat amb aquesta circularitat que ens puguis compartir?
Estem involucrats en diversos projectes que busquen precisament aquesta optimització en la fase d’ús de les peces, però un que em fa especial il·lusió destacar en aquest context és que ens acabem d’adherir al Pacte per a la Moda Circular, una iniciativa promoguda per la Generalitat de Catalunya que agrupa múltiples actors del sector tèxtil català amb l’objectiu de fer la moda circular i reduir els residus tèxtils.
080Reborn, la primera desfilada de moda de la 080 Barcelona Fashion Week realitzada amb roba 100% de segona mà. © Gisela Jané
Moltes gràcies, Clara, pel teu temps, i gràcies a Girbau LAB per fomentar el coneixement compartit per generar una indústria tèxtil més circular. Gràcies al vostre suport, en les següents entrevistes d’aquesta sèrie podrem aprofundir en alguns dels temes clau que han sorgit arran d’aquesta conversa.
Aquesta entrevista forma part d’un espai de debat impulsat per Girbau LAB i So Good So Cute, que té com a objectiu fomentar la reflexió i aportar llum sobre aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil
compartir