Parlar amb Josep Maria és parlar d’habitatge més enllà de l’habitatge. Arquitecte de formació i responsable tècnic a l’IMPSOL, la seva mirada situa l’habitatge com una infraestructura social de llarg recorregut, capaç d’acollir formes de vida canviants, pràctiques quotidianes compartides i una idea de comunitat que no es pot donar per descomptada. En aquesta entrevista, Josep Maria reflexiona sobre els límits normatius, culturals i econòmics de la innovació en habitatge públic, sobre el paper pedagògic de l’administració i sobre experiències concretes com les bugaderies compartides, els espais comunitaris o els models d’habitatge flexible i no jeràrquic.
El diàleg posa especial èmfasi en la necessitat de pensar l’habitatge amb horitzó llarg, assumint que els edificis que es construeixen avui hauran de continuar funcionant d’aquí cinquanta o cent anys, en un context social, demogràfic i cultural que no podem preveure del tot.
Escolta l’entrevista original
Per començar, m’agradaria situar-nos en un pla general. Quan parlem d’innovacions en els models d’habitatge, tant públics com privats, quins diries que són avui els grans canvis que s’estan produint?
Crec que estem clarament en un moment de canvi de paradigma. No sabria dir si aquest canvi comença abans o després de la pandèmia, però sí que hi ha un qüestionament profund dels grans temes. Tots arrosseguem una motxilla sobre nostre aprenentatge vital: la manera com hem viscut, com ens han ensenyat a viure, els models que hem heretat.
En el meu cas personal, per exemple, avui com deia visc en parella i tenim una rentadora pròpia a casa, amb un ús molt conscient, sobretot pel que fa al consum energètic, i amb assecat natural. Però també he passat per etapes en què he fet servir bugaderies compartides de barri, aquelles on poses monedes, perquè no tenia rentadora o perquè m’havia canviat de pis. Tot això forma part de la nostra experiència quotidiana.
Des d’aquesta vivència, el que entenem és que l’habitatge no ha de donar resposta només a una necessitat estrictament residencial. L’habitatge és una infraestructura social habitable, un equipament on la gent viu. I quan assumeixes aquest punt de partida, t’adones que, a mesura que la societat evoluciona, també ho fan les formes de convivència, les estructures familiars, les necessitats col·lectives.
La família nuclear tradicional ja no és l’únic model, ni probablement el majoritari, i això obliga a repensar-ho tot. Continuem arrossegant creences i aprenentatges, però arriba un moment en què cal preguntar-se si aquests models encara responen al que necessitem avui i, sobretot, al que necessitarem demà.
I com es tradueix aquesta mirada en la pràctica d’un promotor públic com l’IMPSOL?
En el nostre cas, això ens porta a intentar aprendre de molts models diferents. Aprenem del model cooperatiu, aprenem del sector privat, aprenem del que fan altres països. Intentem mantenir una mirada oberta i actualitzada, no només sobre el que la gent demana avui, sinó sobre el que entenem que la societat necessitarà en el futur.
Aquí hi ha una diferència important entre el que es demana i el que es necessita. Nosaltres som una entitat pública, sense ànim de lucre, amb un interès clarament públic. Això ens obliga a pensar en termes de necessitat col·lectiva. I des d’aquesta posició, creiem que la societat necessita habitatges no jeràrquics, habitatges flexibles, comunitats amb espais compartits, equipaments integrats, i també reaprendre a compartir.
Tot això ho intentem plasmar en els plecs de condicions dels concursos que promovem. No es tracta que els arquitectes que s’hi presentin reprodueixin les meves idees o les de l’IMPSOL, sinó que volem generar un marc prou flexible perquè els equips puguin proposar idees innovadores. Ens interessa rebre propostes del col·lectiu d’arquitectes local, autonòmic, estatal o internacional. Aquesta diversitat de mirades és clau.
En termes concrets, treballem molt amb habitatges no jeràrquics, flexibles, inclusius, expandibles. Habitatges que poden ser més atomitzats o més concentrats segons el cas, però que sobretot incorporin la idea de compartir. Que els habitants entenguin que l’habitatge no comença ni acaba amb la porta del pis, sinó que l’edifici forma part d’aquest hàbitat, com un espai intermedi entre el públic i el privat.
Aquesta aposta per nous models que feu segurament té límits. Quins són, al teu entendre, els principals límits amb què us trobeu?
Els límits són diversos. Un dels més clars és el límit normatiu. Hi ha hagut canvis importants, com el decret 50/2020, que permet computar espais comunitaris dins del càlcul de superfície dels habitatges. Per a nosaltres, aquest canvi ha estat clau.
Cal tenir en compte que som una entitat pública però funcionem, en molts aspectes, com un promotor privat. No rebem aportacions dineràries ordinàries i hem de ser autosuficients. Abans de 2020, quan fèiem una sala comunitària, per exemple una bugaderia compartida, això era gairebé un regal que l’administració feia a la comunitat, però econòmicament penalitzava molt la viabilitat de la promoció.
Amb el canvi normatiu, podem imputar part d’aquests espais comunitaris als habitatges. Això obre la porta a treballar d’una altra manera. Però els límits no són només normatius. També hi ha límits culturals, polítics, socials.
Nosaltres treballem amb el ciutadà general, no només amb persones ja convençudes dels models cooperatius o comunitaris. El nostre públic és molt ampli, i això implica una tasca pedagògica constant. Hem de trobar el punt just: models prou avançats, però que siguin assumibles i acceptats socialment. Si fem edificis massa avançats que després queden buits perquè no hi ha demanda, això és un fracàs. I si invertim diners públics en espais comunitaris que no s’utilitzen, també és un fracàs.
Com gestioneu aquesta tensió entre innovació i acceptació social?
La clau és entendre que els edificis que fem són infraestructures socials que duraran cent o cent cinquanta anys. Sabem com vivim avui, però no sabem com viurem d’aquí deu, vint o cinquanta anys. Per tant, hem de dissenyar edificis que responguin a les necessitats actuals però que siguin capaços d’adaptar-se.
A això s’hi suma la viabilitat econòmica. Tot el que implantem ha de tenir un retorn monetari i social. Hem de poder demostrar als futurs ajuntaments que determinades apostes, com les bugaderies comunitàries, funcionen. Per això produïm, monitoritzem i analitzem resultats. Aquesta base de dades i d’experiències és la que ens permet seguir apostant per aquests models.
Entrant més en detall, com estructureu els models de convivència quan plantegeu un edifici?
L’IMPSOL actua com a servei tècnic dels ajuntaments. No tenim sòl propi. Treballem a partir de convenis: un ajuntament ens posa a disposició un sòl i ens fa un encàrrec concret. Pot ser un edifici per a gent gran, per a joves, intergeneracional, o un projecte que necessiti generar ingressos mitjançant habitatges de venda amb qualificació permanent.
El règim de tinença influeix en el programa i en el model de convivència. L’habitatge de lloguer, per exemple, permet més flexibilitat. Però, en general, creiem que el model més inclusiu és aquell que barreja diferents règims dins d’un mateix edifici. Això permet una certa estabilitat social, amb veïns més arrelats i d’altres amb més rotació, però mantenint una identitat compartida.
El nostre habitatge tipus és un habitatge no jeràrquic, amb peces d’un mínim de dotze metres quadrats, fins a tres dormitoris, cuina oberta, espai exterior i espais comunitaris que afavoreixin la socialització. Sempre amb una mirada molt clara cap a la sostenibilitat ambiental i cap a la industrialització dels processos constructius.
Una de les experiències concretes que heu impulsat és la bugaderia compartida. Quina valoració en feu?
Ens vam iniciar en aquest model a partir d’una rehabilitació d’un edifici d’oficines convertit en habitatge dotacional. Vam decidir que era una línia per la qual havíem d’apostar. Avui, en tots els edificis que promovem hi ha, com a mínim, la previsió d’un espai per a bugaderia compartida.
Els edificis duraran cent o cent cinquanta anys. Potser al moment inicial no hi ha prou demanda, però estem convençuts que creixerà. A molts països europeus això és el normal. Aquí tenim un component cultural molt fort.
També veiem que la bugaderia compartida és una qüestió d’eficiència econòmica i energètica. No podem demanar a col·lectius amb pocs recursos que comprin una rentadora individual, amb el cost inicial i el consum associat. El nostre model passa per garantir l’espai, fomentar-ne l’ús, fer-lo agradable i no imposar-lo. Per això aquests espais compartits que reservem no són residuals. Tenen llum natural, contacte amb l’exterior, lloc per estendre, per planxar, per seure. Són espais de socialització.
I com gestioneu els costos d’aquests serveis compartits?
Bé, hem provat molts models. Amb monedes, fent-ho com a opció predefinida, etc. Però diria que el model que s’està consolidant és un en el que els costos recauen només en els usuaris que fan servir el servei. Cada bugaderia té comptadors propis d’aigua i electricitat, i la despesa es reparteix entre els usuaris. Això evita friccions. Si tothom hagués de pagar un servei que no utilitza, el model no funcionaria.
Alhora quan divideixes l’ús d’una rentadora domèstica entre diversos veïns, l’eficiència és molt alta. I quan la demanda creix, es pot fer el salt a sistemes més industrials, ja que moltes vegades comencen amb rentadores domèstiques.
Per acabar, com veus el futur d’aquests models d’habitatge i convivència?
Vivim una crisi habitacional, una crisi del sector de la construcció i una crisi de precarietat professional dels arquitectes. Pel que fa a la meva professió veig un treball per seguir redefinint el paper de l’arquitecte, que ha de ser també un dinamitzador dels processos de canvi. Alhora si, també, veig edificis amb més espais compartits. I aquí és on la figura del mediador que estem començant a pilotar serà clau. La clau serà dissenyar aquests espais perquè siguin flexibles i adaptables al llarg del temps.
compartir