Pere Llorach Massana. Les cooperatives d’habitatge: cap a un model més just i sostenible
En aquesta primera sessió del Club d’Innovadors 2026 explorem el model de les cooperatives d’habitatge amb Pere Llorach, investigador, docent i enginyer especialitzat en la intersecció entre el disseny industrial, la sostenibilitat ambiental i l’economia circular
Per què el model de cooperativa d’habitatge?
Les cooperatives d’habitatge són un model sense ànim de lucre que permet a un conjunt de persones amb un objectiu comú -accedir a un habitatge- fer-ho a través de l’autopromoció. Aquest sistema evita intermediaris i fa que el cost final de l’habitatge sigui el preu de cost, sense terceres persones que especulin amb el projecte.
A més, dins del marc legal en què operen, les cooperatives funcionen de manera democràtica i participativa. Les persones que en formen part prenen les decisions de manera col·lectiva i poden participar en aspectes com la mida dels habitatges, els costos, els materials o l’elecció de l’equip arquitectònic.
Això permet accedir a un habitatge amb molta més capacitat de decisió sobre el projecte.
Les cooperatives també poden esdevenir una base sobre la qual incorporar altres dimensions al projecte residencial. Per exemple, permeten impulsar habitatges més sostenibles o crear espais que fomentin la dinamització del veïnatge i la cohesió entre les persones que comparteixen un mateix edifici.
En aquest sentit, el model cooperatiu es pot entendre com una estructura flexible a partir de la qual es poden incorporar diferents capes d’impacte social o ambiental.
Quins impactes socials i ambientals pot generar una cooperativa d’habitatge?
Des d’un punt de vista social, les cooperatives d’habitatge contribueixen a qüestionar l’individualisme que sovint caracteritza les societats actuals. El fet de prendre decisions de manera col·laborativa implica confiar en les altres persones i construir projectes compartits.
Aquest procés pot ajudar a superar una visió basada en la desconfiança o la por a la convivència. De fet, gran part del món que hem construït -edificis, tecnologies o coneixement- és fruit de la col·laboració.
Les cooperatives d’habitatge recuperen aquesta lògica col·laborativa en l’àmbit de l’habitatge i afavoreixen formes de convivència més connectades. Permeten reconèixer que les persones que viuen a prop nostre també tenen necessitats i que és possible generar relacions de suport mutu.
A més, moltes cooperatives incorporen espais comunitaris per a les persones residents, i en alguns casos aquests espais també s’obren al barri o al poble. Això facilita la dinamització social i crea vincles entre el projecte i el seu entorn.
Des del punt de vista ambiental, el model cooperatiu també ofereix oportunitats interessants. Com que el projecte es construeix de manera col·lectiva, és possible incorporar criteris de sostenibilitat en el disseny dels habitatges: edificis ben aïllats, sistemes energètics eficients o l’ús de materials més naturals.
D’aquesta manera, les cooperatives d’habitatge poden convertir-se en referents de noves formes de construir i habitar.
Parlem del vostre projecte, La Tremolina. Com va sorgir?
La Tremolina és un projecte de cooperativa d’habitatge rural amb unes característiques força singulars. Es tracta d’un projecte petit, amb cinc unitats de convivència, que també disposa d’un pati central amb una zona d’horta i un terreny destinat a altres activitats.
El projecte va sorgir d’un grup de persones neorurals que s’havien instal·lat al Pallars i que buscaven una manera diferent de viure. La idea era combinar espais privats -petits habitatges amb cuina, menjador, bany i habitación- amb espais comunitaris on poder compartir moments i activitats.
El projecte responia a la voluntat de viure en comunitat sense renunciar a un espai privat propi. Al mateix temps, es buscava que les persones que compartissin l’edifici no fossin desconegudes, sinó una comunitat basada en la confiança, el suport mutu i la cura.
Aquesta convivència permet compartir moments quotidians, donar-se suport en diferents etapes de la vida -com ara la criança- o simplement generar una xarxa de relacions més propera.
El projecte també incorpora una dimensió territorial. Les persones impulsores es plantejaven què podien aportar al territori que les acollia. Per això, des de bon principi es va pensar que alguns espais del projecte poguessin obrir-se al poble, ja sigui per acollir activitats o per generar espais de trobada amb la comunitat local.
Amb el temps, totes aquestes idees van anar prenent forma fins a configurar l’espai que avui és La Tremolina.
Quins aprenentatges i reptes aporta aquest cas?
Un dels principals aprenentatges de projectes com La Tremolina és mostrar que no existeix una única manera d’habitar.
Les formes d’habitatge que coneixem sovint responen a hàbits o convencions socials que rarament qüestionem. Experiències com aquesta permeten obrir imaginaris i demostrar que és possible construir altres models de convivència.
Viure en comunitat, però, també implica reptes. Requereix energia, capacitat de diàleg i voluntat d’arribar a acords amb altres persones.
Això comporta un aprenentatge important en termes de gestió emocional i resolució de conflictes. No sempre hi haurà consens, i caldrà parlar, escoltar i buscar solucions compartides.
En realitat, aquests processos formen part de moltes altres esferes de la vida quotidiana: les relacions laborals, les amistats o les relacions de parella. Els projectes comunitaris simplement fan més visible aquesta necessitat de construir eines col·lectives per gestionar la convivència.
Per a moltes persones, aquest esforç també es tradueix en beneficis significatius: una xarxa de suport més gran, més companyia i un sentiment de comunitat més fort.
En aquest sentit, projectes com La Tremolina també representen un exercici de superar pors i atrevir-se a imaginar formes de vida diferents.
Espais com una bugaderia compartida poden canviar la manera com ens relacionem?
Els espais comunitaris tenen un paper important en la construcció de relacions.
A La Tremolina hi ha diversos elements compartits, com ara una rentadora i un forn utilitzats per nou persones. Aquest sistema té avantatges evidents des del punt de vista dels recursos: calen menys electrodomèstics, es consumeix menys energia i s’ocupa menys espai.
Però també té un impacte social. L’ús d’aquests espais genera trobades quotidianes entre les persones que viuen al projecte. Aquestes interaccions, encara que siguin breus, contribueixen a reforçar els vincles i a fer més visibles les altres persones de la comunitat.
Quan tots els serveis es troben dins de l’espai privat de l’habitatge, és més fàcil que la vida quotidiana es desenvolupi de manera aïllada. En canvi, els espais compartits generen oportunitats de trobada i ajuden a trencar aquest aïllament.
Fins i tot interaccions molt simples poden tenir un paper rellevant en la dinamització social de la comunitat.
Com creus que rentarem la roba el 2040?
És difícil donar una resposta única. Probablement conviuran diferents models.
Hi haurà persones que continuaran utilitzant bugaderies amb màquines industrials, d’altres que tindran rentadora a casa i també comunitats que optaran per sistemes compartits.
Des d’una perspectiva d’eficiència, els sistemes comunitaris tenen molt de sentit, tot i que no és segur que tothom estigui disposat a adoptar-los.
El que sí que és previsible és que la tecnologia de les rentadores continuï evolucionant per reduir el consum d’aigua, d’energia i de detergents.
També és probable que el debat sobre els microplàstics guanyi importància. Això pot implicar millores en els filtres de les rentadores, però també una reflexió més profunda sobre els materials amb què es produeix la roba.
Moltes peces de roba actuals estan fetes amb fibres sintètiques derivades del petroli, com el polièster, que alliberen microplàstics durant el rentat.
Per això, el repte no és només tecnològic, sinó també relacionat amb la manera com produïm i consumim roba. En qualsevol cas, és probable que el futur combini innovacions tecnològiques amb nous models d’ús compartit dels recursos.