En aquesta conversa del cicle d’entrevistes Veïnat, Carme Trilla reflexiona sobre l’evolució de l’habitatge a Catalunya, destacant el canvi dels anys 80 cap a models amb espais comuns i vida compartida, especialment impulsats després de les crisis immobiliàries.
L’experta assenyala que les barreres principals per a la implantació d’aquests models no són legals, sinó de mentalitat i de demanda. Destaca la gestió i el consens amb els residents com a elements clau per evitar que els costos d’aquests espais encareixin l’habitatge. Així mateix, reivindica l’habitatge digne com una eina preventiva i transversal capaç de reduir la despesa en salut i serveis socials, i de combatre la solitud no volguda.
De cara al futur, creu que és clau posar atenció a l’equilibri entre l’habitatge comunitari i una creixent mobilitat residencial. Finalment, fa una crida als actors del sector a aconseguir grans pactes i consensos per garantir polítiques d’habitatge sòlides i duradores.
Escolta l’entrevista original
Com diries que ha anat evolucionant la manera de fer habitatge a Catalunya pel que fa a la dimensió comunitària i els espais comuns?
Diria que l’evolució és molt clara. Quan jo vaig començar als anys vuitanta, el tema dels espais comuns i la vida compartida pràcticament no existia de manera establerta, per molt que hi devia haver casos. Va anar apareixent a la conversa general, jo diria ben bé entrats al segle XXI, especialment quan es va fer més difícil l’accés a l’habitatge arran de la bombolla immobiliària. A partir de 2005-2007 es comença a veure que l’habitatge no és només un sostre, sinó un sistema de vida compartit. Però ha sigut sobretot a partir de la sortida de la crisi el 2018-2019 quan realment el nombre de projectes amb aquesta reflexió ha agafat molta més volada i transcendència.
Quines són les principals barreres o traves legals que tenen els promotors a l’hora d’incorporar aquests serveis o espais comuns?
Més que una trava legal, és un tema de concepte i de canvi de mentalitat. Les normatives a Catalunya preveuen la possibilitat de fer espais comuns; en habitatge dotacional fins i tot computen com a superfície protegida. El promotor privat sol ser reactiu a la demanda. Si sap que el comprador o llogater ho valorarà, ho incorporarà, com ja va passar als anys 80 i 90 amb la implantació de les cuines obertes. Aquesta demanda de vida més comunitària ha anat agafant cos principalment en l’àmbit cooperatiu i es va estenent a poc a poc a la resta.
Quines fórmules de gestió o acompanyament veïnal consideres bones pràctiques per garantir una bona convivència i manteniment d’aquests espais?
Depèn molt de la tipologia i del règim. En el model cooperatiu, la voluntat ja està a l’origen. En el lloguer és més complex, perquè si el llogater no ha triat aquests espais i no els dona valor, la repercussió del cost de construcció i manteniment en la renda es gira en contra i complica la gestió. La clau és el compromís i la voluntat prèvia. Tot el que sigui afegir complements a l’habitatge que n’encareixin el cost ha de ser molt consensuat amb qui hi ha d’anar a viure; si no, es pot percebre com una imposició no volguda.
Quin impacte creus que tenen els espais comuns en la reducció de la despesa social i sanitària, i quines dades ens falten per prendre millors decisions?
Aquesta permeabilitat dels costos socials entre habitatge, salut, ensenyament i serveis socials és un tema clau que hauria d’estar sobre la taula dels polítics. Si la població té una residència adequada, els costos en atenció sanitària o educació baixen com si fossin vasos comunicants. La inversió en habitatge assequible i digne no és una despesa nova, sinó una mesura preventiva que estalvia recursos en altres eixos de l’estat del benestar. Falta fer un treball de camp global que quantifiqui millor aquest impacte i el cost-benefici macroeconòmic d’aquestes polítiques.
Quins reptes o potencialitats trobeu des d’Habitat3 a l’hora de gestionar edificis sencers amb una dimensió veïnal més forta?
A Habitat3 hem treballat històricament amb pisos aïllats pel conjunt del territori, per la qual cosa la promoció i gestió d’edificis sencers per la nostra part és molt recent. Quan treballem amb col·lectius en situació de vulnerabilitat, el repte principal en els espais compartits és precisament aconseguir que el seu ús sigui molt respectuós i preservar l’espai comú com un entorn segur per evitar la generació de malentesos o conflictes entre el veïnat.
Quin paper pot tenir l’habitatge amb serveis comuns per combatre problemes com l’aïllament i la solitud no volguda?
Viure darrere d’una porta tancada afavoreix la soledat, això és un fet. Propiciar espais de trobada a l’edifici ajuda a crear la xarxa i el suport social que moltes persones no tenen en l’àmbit privat. És una bona recepta tant per a la gent gran com per a la criança compartida i les famílies monoparentals.
Pensant d’aquí al 2050, quines són les teves intuïcions sobre com evolucionarà la definició d’un habitatge digne?
Veig dues tendències principals de futur. Per una banda, si les experiències d’espais compartits són bones i la gestió acompanya, la demanda anirà a més perquè la gent ho valorarà com un plus per al seu desenvolupament personal. Per l’altra banda, hi ha una creixent mobilitat residencial (lligada al mercat de treball i a la incertesa en la tinença) que empeny cap a l’individualisme i cap a un habitatge més funcional i transitori. Crec que el futur es mourà en el diàleg entre aquests dos models i el parc convencional.
Després de tota una vida dedicada a les polítiques d’habitatge, quin consell donaries a les noves generacions i als actors del sistema per fer avançar el sector?
El meu consell principal és que necessitem, per damunt de tot, arribar a acords. Falta habitatge i cal fer-ne més, però sobretot cal pactar el com: què regulem, com produïm i quines estratègies seguim. L’acord i el consens són la clau per tenir una trajectòria de futur sòlida i no anar fent com un pèndol. Les millors experiències d’habitatge al món es basen en el respecte pels avenços aconseguits, i aquest respecte només s’obté mitjançant grans pactes.
compartir